Quina sort la meva!
quan defugia de tota ombra
quan pensava que estava a casa!
Ara em pregunto un i altre cop
- Qui sóc jo?
Em repasso per retrobar-me
i em dono bufetades per palpar la realitat,
per sentir-me la pell
mentre la pessigo,
i m'estripo en mil pedaços
com si de roba es tractés,
és l'anatomia d'un succés
dins d'una societat efímera,
mentre m'escridasso per obtenir la resposta
a tanta utopia morta,
sóc la rosella vermella que creix entre l'herba
d'un camp sense trepitjar,
sóc aquella engruna de sorra deixada pel mar,
SÓC TOT I SÓC RES
quan atrapo la meva ombra a l'aixopluc de la llum,
I CREIX...
enmig d'un cos que recita esculpit de cicatrius
sóc la rosa que sedueix el sentit de l'olfacte,
i aquella espina que s'endinsa per xuclar la teva sang
LA TEVA, 
LA MEVA,
sóc l'anatomia d'una nova era
on tot és fusiona en res,
on un instant no té distància

montse pellicer mateu
0805141