cau la tarda,

sense voler es marceix

enmig de núvols blancs i grisos,

jo sense paraigües

extenc els braços per copsar una gota

que no cau,

no es percep,

i aixeco el rostre per sentir l’aire gèlid

d’un  dia sense sostre,

quan els colors es dibuixen

de grisos

un aire bucòlic  s’endinsa dins l’esperit

que trontolla sense voler

en un desgavell d’hormones

que lluiten per sobreviure,

i la gota que no cau

ni el cel es tenyeix

quan la nit és massa gran

montse pellicer mateu

10022014