sento que t’he estripat un tros de vida

t’he fallat com sempre faig

la meva vida que a poc a poc s’esmicola

ja no pot sentir més dolor i tristor,

tinc la sensació del perdedor

sabent que no obtindré perdó

tocada,

sento que els teus ulls ploren com els meus

que dins la cambra et rebel·les contra tu i contra mi

i jo tinc el pesar de seguir donant un pas

quan el cos tremola,

despullat i sense alè,

sense consol,

sento que els temps ni la vida no perdonen

mai seré teva, ni de ningú, ni de mi mateixa

i que la pell que porto copsa cada cop amb més feblesa,

sento que sóc tant fràgil

que m’esquerdo i t’esquerdo

per això amor, t’obro la porta de casa meva

perquè surtis,

per això amor, obro les finestres

perquè t’entri aire nou,

la primavera ha passat

i ens hem perdut l’estiu

havent-ho perdut tot

sento amor, que el temps ens pot retrobar

ens pot embolcallar

i podré entrar on ningú entrarà,

sota el cel blau

naixeran noves flors en un jardí que no és el meu,

però serà meu,

i tu i jo beure’m de la mateixa copa,

sento amor, tantes coses que per sentir tant,

ara recullo les engrunes i en faig piles

resseguint i dibuixant nous camins

aquells que la vida em vulgui donar,

aquells que jo emprendré

quan les emocions no estiguin trencades

ara marxo tant sola

que la por no em deixa dormir

però tornaré tant sencera

per poder estimar i abraçar aquests versos

montse pellicer mateu

7/08/15

l'estiu que varem perdre

entre crits d'independència i ressons d'onades

quan ens varem adonar que ja havia acabat tot

quan el sol ens cremava la pell i nedàvem junts sota les aigües de mar

l'estiu que varem perdre

i varem sentir el dolor de la vida quan esgarrapa i se'n porta un tros d'ànima

quan la tristor en les mirades es va fer insuportable

quan la vaixella trencada no es podia enganxar perquè perdia l'aigua entre escletxes,

l'estiu que varem perdre

amb tot l'amor del món 

i les fotografies d'una vida anaven colpejant contra els nostres cors

l'estiu que varem perdre

varem perdre tot, tot,

i la vida com la coneixíem no tornaria a existir

quan un castell cau desprès d'un bombardeig

quan teníem la lluna als nostres peus

l'estiu que ens varem perdre

amb retrets i interrogants

es va fer massa tard per donar respostes a preguntes llençades a l'aire

l'estiu que ens varem perdre

massa tard per retrobar-nos

quan l'angoixa i les llàgrimes no eren prous per consolar-nos

l'estiu que ens varem perdre i ho varem perdre tot

Montse Pellicer Mateu

imatge google

uns nens amb bicicleta

jo sota els efectes del alcohol

en una tarda ennuvolada

amb claredat he esclatat en un bram sense cònsol

presonera dels meu temors,

he vist passar les imatges d'una vida

d'un cel i un paisatge que s'acaben sota un núvol gris,

he plorat tant per no ser suficient per a ningú

i els meus dimonis m'han immers endins de la meva part fosca,

ara ja no sóc res, sols una dona que brama sota un cel sense sol,

no vull despertar, ni tant sols demà, 

amb tant de dolor i sense ànima

quan la llum navega lluny de mi, i les restes s'han esvaït

parla'm si us plau, parla’m de tu

que jo ja sóc engrunes de l'ahir

sento l’angoixa de viure perquè la vida em vol

montse pellicer mateu

29 /07/15

imatge google

mai sabré que s'amaga sota el desig
ni si envelliré
mai sabré com són tantes emocions contingudes
ni l'acomiadament
ni sabré mai el dolor de les mirades
on no puc entrar
però si sé que la vida fa mal
que les paraules que no es diuen
ni les veritats
amaguen la por a la pèrdua de ser
mai sabre el mal que portem endins
però si sé el que sento jo
abatuda quan el sol surt i la lluna s'amaga
mai revestiré el llit de llençols de seda
però si sé el que és deixar anar
i pensar
i no tenir por de continuar
amb tot el dolor i l'amargura d'un bes
d'una mirada
d'una nit sota la teva abraçada
ara sabré el que s'amaga sota la covardia del no perdó
i sota la innocència
mai sabré res més del que sé
sota el paraigües d'un núvol aturat a casa meva
mai sabré les repostes
ni las buscaré
mai tornarà a ser igual ni com abans
ni com avui
sempre l'òblit picarà la porta per obrir el record

montse pellicer mateu
imatge google

19 juliol

m' han tallat les branques
una a una,
m' han despullat de les fulles
una a una,
nua sense sostre
sota el cel seré de la vida
em miro al mirall de les aigües d'un mar, ara desconegut
potser demà serà millor
davant d' un futur sense cònsol
desitjo les carícies promeses
i les llàgrimes seran de vidre

Montse Pellicer Mateu
imatge google

14 juliol

Com mesurar el dolor
Si el dolor no té mesura
Com no estimar
Si estimo sense mesura
Com oblidar
Si l' oblit és el record
Com fugir
Fugir sense retorn?

Montse pellicer mateu

imatge google

12 de juliol

sino sento moriré
és tanta l' agonia de no saber-se
que el bosc s'ha fet nit,
entre el fullatge cerco els estels
per no estar perduda
sota l' onada de la desesperança,
quan el cor batega lent
seduit per l' esperança que res és mentida
i la veritat s' ha vestit de dia
els canvis són una mentida
quan els camins divergeixen
l' amor que no s' acaba
quan he deixat de ser una ombra

Montse Pellicer Mateu

imatge google