de fred i de sol

de mar i de terra

de somnis eterns embolicats de realitat,

crua, descarnada, present,

de cossos bruts arrossegats per terra

i arrebossats amb la sorra empapada de sal

de somriures i plors

de llums i de foscors

es nodreixen les vides i els enyors,

mentre xiulo sobre teu al bressol de l’onatge,

de vida i de mort

entre mossegades i sospirs atrapats dins una ampolla

abocada sobre el vas que t’emportes a la boca,

i beus,

beus amb el desfici d’un nàufrag sobre el desert

la vida és de sucre

montse pellicer mateu

26.05.14.1

imatge google

 

i jo que espero que les bruixes es pentinin

mentre plou i fa sol,

mentre intento no trepitjar les basses d’aigua pel carrer

i em deixo mullar pel degoteig incessant del plugim

que poc a poc empapa tot el que jo porto,

i com les nenes dolentes vull jugar a amagar

entre portalons de cases i cotxes aparcats

entre el fullam de les arbredes i enmig del mar,

però plou i fa sol

l’aigua fa un soroll candent mentre repica sobre el terra

cosint una trista melodia mentre la llum s’apaga,

i les bruixes obren el paraigües per alçar el vol

montse pellicer mateu

s'obre el teló del teatre,

una imatge de fons

que atrapa un desig,

lentament comença una funció

a la que estàs convidat,

quan s'encenguin les llums tot serà fum,

una il·lusió

sobre la que pintar

instants d'estels,

una música de fons

una copa,

mentre la roba sols serveix per fer d'aixopluc,

es tanca el teló i sento la rescremor

d'haver estat sols un espectador,

d'una fantasia amagada dins d’un pensament

montse pellicer mateu

205141

jo que sóc discreta
em tapo sobre el llit
com qui no vol,
com qui es deixa anar
ensenyo el que t'imaginis veure

montse pellicer mateu
24.05.14

avui sento el caliu de la vida

que recorre la meva pell

assaonant-la amb olor a mandarina

maduixes i gel,

regalats amb complaença

i el gust a mel,

m’ensabono amb sals del mar

i em cobreixo amb setí vermell

montse pellicer mateu

entre vidres dibuixo la meva casa

enmig de camps feréstecs

ruixada per espurnes d’ones,

lluny, molt lluny del silenci del món

amb finestres sense cortines

perquè la llum ens desperti cada dia,

quan es trenqui la nit,

entortolligats l’un amb l’altre

aferrats a un somni de papallones,

mentre passa el temps on vull morir

sentint que he viscut la vida

montse pellicer mateu

1805142

imatge de google