l’aire és d’un vidre trencadís

transformant-se en vitralls de llum

que tímids entren entre les escletxes de les cortines,

al carrer,

converses, rialles, música i vanitats,

tu respirant pausadament, impassible dins d’un somni

jo sense poder aclucar els ulls esperant que surti el sol,

voldria saber cada dolor que amaguen els teus ossos

començant a comptar-los un a un resseguint-los amb els meus llavis,

no hi ha nit eterna sinó instants eternitzables dins la memòria,

al carrer,

es tanquen les portes i s’apaguen les veus

començant el dia amb petjades apressades i veus cansades,

un dia dormiré una nit sencera que no recordaré

i tu seràs qui compti cada espurna de dolor

bressolant-me,

així, potser, sols així, demà la meva pell serà nova

al carrer,

l’empedrat és fa ressò de les vides que el trepitgen

-                                                    -algun dia deixarem de picar pedra

                                                                         i els murs es diluiran-

de dia el sol et dibuixa

el teu cos resta amagat entre els llençols

l’aire segueix essent de vidre

i seguirem fent esquemes per comprendre la complexitat de la vida,

al carrer,

la monotonia segueix dirigint el compàs de cada pas

-                                                          - però la quotidianitat no està feta per éssers com nosaltres,

                                                                           ni tant sols per a mi-

-                                                                                                                  res és prou suficient per refer nous atles-

montse pellicer mateu

21/09/15

imatge google

el perquè de tot plegat

entre destins i mots encreuats

              no hi ha respostes

                ni cal fer-se preguntes

perdona'm si a voltes causo dolor

                            visc ingràvidament

sento tant intensament com el foc que mai s'apaga

sóc tant real i alhora dispersa

               onada dins del mar

               escuma que s'allibera

perdona'm si cada vespre quan la llum s'apaga 

                                            vulgui ser el teu somni

és la possessió que em domina i l'egoisme de transformar-me

en una bruixa de seducció i a voltes en la Blancaneus

                  puc ser tant complaent amb tot allò que em provoquis

em puc treure la roba o llençar-la per el balcó

                   puc caminar descalça i amb sabates de taló

puc ser tantes coses que sols vull ser jo

ara totes les pors les convertiré en orgasmes

tota l'angoixa serà el desig

tot el dolor que duc clavat a la pell, serà el meu tatuatge

                   però perdona'm perquè no hi haurà somni que no vulgui somiar

                   no hi haurà més dies sense nits

 i el meu xiuxiueig serà el silenci de les ones

                                                       que em faran de mirall

montse pellicer mateu

imatge google

queda’t mentre la llum encara escalfa els nostres cossos estesos sobre la sorra

queda’t mentre no arriba la nit i envelleix les imatges

queda’t mentre puguis quedar-te

després volaràs lliure

he agafat la maleta per emprendre un camí desconegut

ple de paranys

i potser entraré en un altre món que no és el meu

segurament sentiré tanta por de sentir-me orfe com tu, com tants

però...queda’t alenada de vida

i omple’m de tot, de tu

perquè el camí serà llarg quan els universos xoquen per fondre’s

és difícil entendre’s, entendre’ns, comprendre, esperar, desesperar i estimar

la sort és un atzar, la decepció és una cicatriu, l’espera una incògnita

no puc oferir-te cap certesa sols l’avui i l’ara de que sóc el que sóc

i un futur ple de sorpreses quan és tant llunyà i proper

però queda’t passa per casa meva que mai deixo la porta tancada

i encara que trontollant

tornaré a ser llum perquè encara no m’he apagat

montse pellicer mateu

14/09/15

imatge google

-                                                                    -  dóna’m el meu petó infinit

jo vull el meu per evocar un sol instant en que sols he estat jo,

-                                                                    -  després no importarà res més

-                                                                     - dins d’aquest món tant petit i inabastable

i passat el temps serà un perfect day per sobreviure’ns

jo vull tastar el cel, baixar un estel, romandre sobre núvols

que més puc demanar?

-                                                                      -si la lluna il·lumina el mar i l’onatge és el meu silenci

puc despertar d’un somni o quedar-me molt endins per sempre

faig alquímia de paraules

-                                                                        - perquè he perdut la veu i repicat contra pedra

-                                                                         - he travessat murs que han emmudit

-                                                                          - he buscat la veritat, sota les mentides

i encara i així, els meus ulls no poden estar secs

-                                                                             -   encara puc esperar miracles

-                                                                                  -  quan aquests no existeixen

-                                                                                             -   i les llums s’han apagat

encara i així puc creure que hi haurà un petó tant infinit fins a morir

i quan mori d’enyorança, m’encisarà sempre aquesta sensació

de haver viscut intensament sota la capa del cel

-                                                                                                       - ja no em queden mecanismes per guarir-me

                                                                  ni per deixar la pell ni embolcalls per protegir-me-

ja he perdut tant, que vull més

perquè la pèrdua pot ser la única manera de trobar-me

-                                                                                                             - i si segueixo sentint dolor

-                                                                                                             - em quedo amb el meu petó infinit per curar tot allò que fa mal

si l’amor no fos l’amor, que ens quedaria?

a perfect day com diu el poeta Lou Reed

o i want only you,

quan les cançons plouen aquells sentiments i emocions que ens fan plorar

si l’amor és complicat, potser ens fa de guia

montse pellicer mateu

9/09/15

imatge google

és allò, el no sé què

el que em fa bullir

i em faig efervescent dins de la teva boca,

son les teves mans entre les meves,

les que dibuixen meravelles sobre la meva pell,

és allò, el que vull donar-te

entre un passat i un present i un futur difuminat,

és allò, el que ens atura és el cel

el no sé què és un desig inparable

les meves mans reconeixen la teva arquitectura

les teves ja la coneixien

i així amb allò i el no sé què

la roba sobre el terra, els llençols fora del llit

i tu i jo

recitant orgasmes, vers darrera vers, de memòria,

i tot lo altre no importa quan els estels baixen

tu i jo

traçant mapes sobre la nostra geografia

montse pellicer mateu

imatge google

                   quan sembla que no pots sentir més dolor

un instant et fa treure tota la ràbia

i aquesta angoixa es torna a fer present

quan sembla que no pots continuar 

el cos es paralitza, i emmudeixes perquè no pots dir res

                - estic paralitzada

                          impotent

                             lluitant per sortir i veure el sol-

sento les veus d'infants que en retornen al passat

admiro la força dels adolescents per canviar el món

                 - busco la sensació de llibertat

                            l’ànsia de lluitar per ser diferent

                                i no caure en els errors dels més grans-

la vida passa a gran velocitat sense poder aturar-la

sols intento sentir la felicitat de poder ser en un món que no encaixo,

                  - com més m'endinso en el meu propi jo

                             desapareixen vels i teranyines-

alliberant pes,

somiant que la felicitat no és una quimera 

canviant per preparar-me per sortir al carrer i començar

                   - traçaré un nou mapa del món

                             d'aquest món que és meu i és el meu univers-

potser caminaré sola, 

potser els estels no són estels,

potser aquest món no és el meu món

quan tot sembla que s'acaba s'inicia un nou principi

el naixement de nous camins i un destí en construcció

ara les peces del meu cosmos particular estan dispersades

                     - la tasca es ajuntar universos

de totes maneres la bogeria no és més que un estat mental

o una manera de viure

a contracorrent sempre, perquè no vull ser igual ni similar

montse pellicer mateu

imatge google

            

tinc el pressentiment

que tot s’acaba,

que l’amor s’ha fos

tinc el pressentiment

que vas marxar fa molt de temps ja

tinc el record

d’haver-te tingut

d’haver-te sentit

però tinc el pressentiment

que has fugit

sense tu saber-ho

tinc el pressentiment

de que el teu comiat ha estat llarg

i el meu potser comença

ens hem donat tant

que no ens queda res

ara, sols puc sentir el dolor

i la fragilitat

de no donar-te la mà

montse pellicer mateu

imatge google