ànimes fugisseres que ballen música

eternitzant els carrers que erràtics fan filera

una casa al costat de l’altre,

una vorera que menja asfalt

una llamborda que trepitja a l’altre,

i el vol d’una gavina sobre el campanar,

ànimes solitàries que pensen lletres

de temps

de destemps passats i futurs

acròbates de la vida que fuig sense pietat

i tu que somreies entre porros i cubates

entre falses rialles

i cossos pensant que serien eterns

les hores han marcat la vida

sota un arbre i una barca desvalguda

amb aquell barret de flors al cap

descalç somreies a les nits

ara dins la solitud d’una ampolla

malalt d’amor

tocat pel foc de la desgràcia

no pots mirar als teus fills que no et coneixen

perquè ja no et coneixes ni tu ni ningú

qui no tanca cercles

obre les nafres que et transporta la mort

ja no tens ulls ni mirada

bagatge perdut

sota les nits salvatges caduques

dorms dins l’oblit del teu record

22/01/2017

montse pellicer mateu

imatge de la xarxa