8 juliol

jo  sols volia romandre dins la nostra bombolla, que era eterna

aquell món que junts construíem cada dia

on res importava sols nosaltres

i ens era premés ser com som, sense cap retret

pensant i creant un món futur on poder ser lliures,

jo sols volia i pensava que l’amor tot ho pot

però era això, jo sols volia, i no tu no volies,

ara desfeta entre cendres, intentaré replegar el que queda

jo sols volia ser la llum que t’has emportat que llueixes essent meva,

he obert els ulls per comprendre que la veritat fa mal

jo sols volia un camí nou davant l’horitzó que la vida ens regala

sé que no hi hauran més vides, ni més sortides de sol

i que errar és tant humà pel qui estima

jo sols volia ser el que tu volies, i no sóc sinó jo tan imperfecte com veus,

els meus ulls parlen i desprenen gotes de vidre

el meu horitzó s’ha fet tant gran que l’univers es tot meu

les meves cendres sobrevolen el teu mur

cada onatge et recordarà les tardes d’estiu, d’hivern, de primaveres i tardor

que han sentit el meu cos tant a prop com si fos el teu

i els teu ulls em cercaran, quan jo ja no sigui sols que una espurna

que s’ha endinsat en el més profund de tu

per no marxar mai més,

amb el temps les absències es fan esfereïdores

jo estic tocada fa tant de temps que l’oblit es farà tant etern com el món

la bombolla del nostre món viatja sola en busca de donar aixopluc

a dos ànimes perdudes altre cop en el temps i espai infinit

-diguem que quan els teus llavis han tocat els meus no els coneixies

i que quan vas arribars al meu port no estaves a casa-

caminarem junts amb l’esperança d’arribar a la perfecció dels esperits

-agafa’m la mà que demà és tot un repte-

montse pellicer mateu

8/07/15

imatge google