on la llibertat
comença i el sol s’apaga
on mor
el dia i neix la temprança
sense
cap més paraigües que una solitud pensada,
durant
els dies d’hivern quan pesa la desesperança
puc
pensar-me i estimar-me una mica més,
mentre entortolligo
els meus cabells entre els meus dits
i els
deixo anar…
perquè
caiguin sobre la meva espatlla, sentint la sensació
d’haver
pogut aturar el rellotge que he decidit
no acceptar
perquè
marca un temps que no és el meu
senzillament
sóc propietària de cada instant que esgarrapo
amb el
deliri d’un animal salvatge,
petits
instants plens d’instints primaris
quan se m’han
caigut tots els vels per mostrar-me la
meva imatge
aquí i
ara sense cap pretensió
he
decidit arrancar els pètals d’aquella flor que ha caigut del meu jardí
el destí
és el que jo emprenc sense aturar-me
montse pellicer mateu
imatge google
amb ganes de primavera, que dona aliment a l'esperança....
ResponEliminaainssss si Laia de primavera, de sol, i de poder nedar lliure
Elimina