Miro enrera i intento sentir el mateix que ahir,

i no puc,

miro endavant i desconec el futur

que s'esvaeix, a vegades

difuminant una pinzellada,

deixant un rastre de colors dispersos

sobre una tela de pintor.

I poso entre els meus dits

una espurna de pintura,

per refregar-la dins el meu rostre,

i em somric davant el mirall,

preguntant-me

si un sol reflex ho diu tot.

Mentre nua davant el món

sense res més 

que aquest cos de dona 

que embolica la meva persona,

cada vegada em sento més segura,

per mostrar-me com sóc.

Sense remordiments,

ni vergonyes,

ni convencionalismes,

ni hipocresia,

sols amb la certesa

de que amb les mans 

abraçaré un tros de terra

per assaonar

la meva tendresa.

I embaladida

em seguiré despullant cada dia

fins que no en quedi res

sols les cendres 

que retornen a la terra ferma

on tinc els peus arrelats.

montse pellicer mateu