i que em dius dels tresors

els que duc amagats a la motxilla

aquesta que pesa a voltes,

que em fa i et fa dubtar si és factible

com fer volar tantes papallones que em remouen

i enfarinar cada mot insensat

cada pedreta que desem dins l’aigua

és una fortuna ben trobada

dins el laberint dels somnis

no ens han dit que serà senzill ni planer

enmig de boscos amb falses caputxetes

jauen amagats els llops famolencs de carn

sols pensar en un futur llunyà es desfà l’ànima

quan sols demanem un present que viu

i no mor,

dins les entranyes del meu ventre no mor

no cal endolcir cap realitat

ni disfressar-nos de bellesa

sols seguir omplint l’aigua d’aquestes pedres

i resar als deus inexistents que l’amor és la lluita

demà quan surti el sol

una batalla serà guanyada al temps

que sense voler rastreja les petjades

montse pellicer mateu

certeses 2016

ja va esborrar cada paraula
cada mot
i es va difuminar
dins d'un record llunyà
ben apresa la lliçó
sabia que no tornaria a succeir
tot allò que es varen dir
restava dins d'un sac
enterrat dins l'abisme

i es va trencar el cercle
el vincle

la vida tornava a ser viva
i la mort cada cop més llunyana


montse pellicer mateu
imatge google

dies d'amor
tremoloses paraules
aigües que flueixen dins la geografia
i tot s'estira
s'estiren els mots
les mirades es coneixen
captivats per un desig complaent
sense sentir dolor
a ventades surten les flames
que es banyen dins el mar
dies d'amor
duc calcada cada llàgrima de sal
però com aprenent
he aprés a prendre apunts
i entre plana i plana escric
tantes notes esquinçades
i paraules desades
entre cada esquitx et beso
somiant la lluna per agafar-la
quan ja no hi hagi dies

montse pellicer mateu

imatge google

dies d'amor
tremoloses paraules
aigües que flueixen dins la geografia
i tot s'estira
s'estiren els mots
les mirades es coneixen
captivats per un desig complaent
sense sentir dolor
a ventades surten les flames
que es banyen dins el mar
dies d'amor
duc calcada cada llàgrima de sal
però com aprenent
he aprés a prendre apunts
i entre plana i plana escric
tantes notes esquinçades
i paraules desades
entre cada esquitx et beso
somiant la lluna per agafar-la
quan ja no hi hagi dies

montse pellicer mateu

imatge  google

 

fem ràfegues de foc

enlairem aquesta flama tant intensa

morim cada dia perversos de deliris

aïllant paranys

transportant la fragilitat de ser

quan la llum s’acosta

i a l’albada mosseguem-nos els llavis

per sentir que la vida batega

amb la distància que no existeix

els pols oposats s’atrauen i graviten

enginyers de cor i ànimes

ens erigim autodidactes de pensaments

creem un món a la nostre mida

on la resta que camina queda dins la llunyania

i l’oblit de pertànyer a un altre cos es difumina

fem ràfegues de foc

alliberant i liderant tot allò que ens fa forts

solidificant un camí fet de llambordes

amb la delicadesa d’un avui

dins la plenitud de l’edat i l’època

que poc a poc i sense saber ens teixeix

-         la vida, amor, i l’amor, no es una tonteria

Montse Pellicer Mateu

Certeses 2016

quina nit em porta a tu

quan cau el cel, el soroll, i crema l’ànima?

-         tinc la certesa de no desvetllar un demà

-         que acceleradament pica la porta

tinc la por de ser tant humana i engruna

ignorant de la meva estada

-         aferrissadament m’acullo a un present

-         assedegada de la màgia que ni tu coneixes

aquesta nit, però, sé que no hi ha foscor entre

la meva pell renovada, potser més vella

i la teva pell eixuta que asseca cada vetlla insomne

-         ara ja pot sortir el sol

-         perquè no hi ha més moment que el que descric

i demà, possiblement sigui aquest dibuix

fet de dits, marcant la geografia

Montse Pellicer Mateu

certeses 2016