i que em dius dels tresors

els que duc amagats a la motxilla

aquesta que pesa a voltes,

que em fa i et fa dubtar si és factible

com fer volar tantes papallones que em remouen

i enfarinar cada mot insensat

cada pedreta que desem dins l’aigua

és una fortuna ben trobada

dins el laberint dels somnis

no ens han dit que serà senzill ni planer

enmig de boscos amb falses caputxetes

jauen amagats els llops famolencs de carn

sols pensar en un futur llunyà es desfà l’ànima

quan sols demanem un present que viu

i no mor,

dins les entranyes del meu ventre no mor

no cal endolcir cap realitat

ni disfressar-nos de bellesa

sols seguir omplint l’aigua d’aquestes pedres

i resar als deus inexistents que l’amor és la lluita

demà quan surti el sol

una batalla serà guanyada al temps

que sense voler rastreja les petjades

montse pellicer mateu

certeses 2016