si demà obro les portes de casa meva

a aquest aire nou que s’escola entre les escletxes

tot deixa de ser un miratge

travesso innumerables deserts mancats d’oasis

puc recórrer llargues distàncies

sense que el meu cor es cansi de bategar

assedegada per abraçar-te a tu que no m’esperaves

ni tant sols jo t’esperava ni imaginava

les dunes canvien cada dia un paisatge sense nom

teixint camins equidistants traçats harmoniosament

podem viure en pols oposats per encaixar cada peça

encenent espelmes per retrobar-nos com llengües de foc

l’amor sols coneix un llenguatge

quan la nostre simple existència és efímera i ens omplim de futur

si demà obro la porta que he obert fa temps

durant el camí cada pedra es fondrà per fer-se gra de sorra

per arribar a tu amb poc equipatge per portar el teu

i si portes massa pes a sobre enderrocarem murs de formigó

i allò que no arriba,

i el pes s’ha fet invisible

i el desert està cobert de roses

Montse Pellicer Mateu

Imatge google