sóc la dama que empenta el vent buscant refugi
a casa teva
posseïdora de les claus de les estances que no
es veuen perquè no existeixen
sempre salvatge a contravent i a contracorrent
no puc viure en un món “normal” quan el que és
normal fa mal
per això cada dia prenc un tros de sol, un
tros de cel, un tros de lluna
i a poc a poc construeixo els pilars de “casa
meva” on res és normal i res impossible
viuré de somnis, caminaré per tocar un somni,
encara que sembli impossible i llunyà
i que el temps em vulgui guanyar la partida jo
no defalliré en ser una somiatruites
ara deso la clau de la meva porta a l’entrada
de casa,
deso la jaqueta, el bolso, i sento l’olor a
mi, a casa, al racó més “bonic del món”
on hem sento segura de que puc ser totalment
jo, i una mica de tu
i ara que el fred talla la pell, m’embolico
amb la meva manta, sobre coixins sobre llençols,
per arronsar-me i recordar quan encara jeia al
ventre de la meva mare bressolada per tot l’amor del món
pensaments d’una nit de tardor, ajaguda sobre
el sofà
montse pellicer mateu 18/11/14
imatge google
Està bé, molt i molt bé, cerca els somnis, fer-los realitat si bé, moltes vegades, es queden en somnis.
ResponEliminaPerò cercar que es facin realitat ja és vida!
Besada.
gràcies Yeti, sempre, sempre cercar, i no deixar de lluitar, abraçadaaaa
Elimina