on resideixen els pensaments i el cor

quan parlen les paraules,

quan tot somriu i resta plàcidament en silenci

allà on es refugien les petites coses,

el rebuig constant  i aquest demà que no espero,

és tan lent el cor, que sempre té un racó per l’esperança,

              però no enganya

              em parla xiuxiuejant els sentiments

i aquella emoció que sentia, és freda

la vida uneix i separa a les persones,

i a cada rastre ens fa aprenents d’emocions,

i ara, tanco els ulls i sento el foc que em fa lliure,

poc a poc aquest vel de boira marxa,

                        suspès entre dos aigües

                        cada porta que obro a l’abisme

                     no em fa vertigen de caure

he caigut tantes vegades que he aprés a aixecar-me

montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge de la xarxa publicada a cultura viva catorze cat

dels llavis tendres i vermells

la llengua recargolada amb la teva

les mans, aquestes mans petites que ressegueixen

i els sospirs entre gel i llimones,

un sostre que es rendeix a l’alçada dels meus ulls,

i les aixetes obertes, per netejar les canonades de l’estiu,

dels peus que juguen amb la sorra de mar

del mar que no envelleix, i m’impregna de sal

de vida, de colors, de blau,

una copa que estàtica espera ser beguda

i l’ampolla de vi que incita a tastar-la

la mirada que no vol veure

el  cor que no vol sentir res,

el cap que em parla de la veritat

deixo la tovallola plena de mi, amb escates de pell

sublim el perfum absorbeix la meva olor

i el raspall del cabell em pentina de nou, enmig de cargols

les passes que caminen tan soles

l’horitzo que obre les portes,

i la certesa de no saber res més, que el que sé avui

els plats de la cuina esperen tombats dins la pica,

les forquilles, ganivets i culleres, desesperen

el tast de saber-me dona, em dona fortalesa

i mentre canto la cançó de txarango

  “que tot et vagi bé

que trobis tot allò que busques.
que et sigui lleu la direcció.
i vinguin plens de melodies els nous dies,
que siguis fort. que tot et vagi bé. que tot et vagi bé.”

Txarango.

montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa

insults, esclats, retrets

cerveses, dins d’una cambra minúscula

l’amor és mort, decapitat

les nits plenes de promeses que s’esvaeixen

el futur difuminat dins la copa

el mar, a dos metres en la seva plenitud

vull cridar, plorar, esclatar

alliberar-me de l’angoixa de no sentir-me,

de viure cada instant petit, dins d’una gàbia,

dins d’un laberint sense carrers opcionals

i vull insultar, inútil de mi, vull esbiaixar-me

em trenco dins dels colors dels matins,

dins les meves opcions no hi ha cadira,

vull que sigui demà per sortir de casa,

marxar, fugir, desaparèixer de la dissort

de la falta de tot i de mi,

se m’esquerden les paraules,

vull retreure’m el que sóc, el que he fet

sense mi, sense jo, dins el pou del desert,

crido i camino sense sortida

i l’horitzó em demana que el segueixi

            quin dolor amaguen les paraules?

montse pellicer mateu

certeses 2019

si surt el sol no amaguis les paraules

obre els ulls i mira la serenor del dia

diguem si existeix un lloc per amagar-nos

molt més enllà de les nostres cases

l'amor que no tot ho pot, no pateix

s'entrebanca entre la por i el dolor

som persones distants, dispars

tinc aprop la copa, la vida i la sort

no vull sentir la ràbia de la desesperança

quan tot està lligat en un món oníric

i desperto enmig del sentiment d’imbecil·litat

de qui tot ho dóna i tot ho vol fins a perdre

juguem a escacs

a la sort, als daus

i omplim cada pou assedegat de pell, de tacte

quan arribi la nit, la foscor

busca la lluna, aquella que blanca i rodona

teixeix cada espora

cura les ferides i m'omple el cor

divaguem enmig de somnis, plens ben plens,

i entra molt endins meu

excita’m la vida

i el meu sospir serà eternitzable,

montse pellicer i mateu

certeses 2019

on lluiràn els vestits de l’armari?

sobre quin cos viuran les emocions de la pell?

he obert les portes per triar un embolcall

he tancat els calaixos de la por,

em revestiré un i altre cop de pell i de sol

perquè el vestit nodreix el cos i llepa l’ànima

a glops, de sang, de foc i plors

l’olor d’aquesta roba, em retorna a un instant

i un instant darrera l’altre és una vida,

la por de sortir lliure al carrer,

fa que el somriure amagui el dolor

segurament em posaré el vestit ple de flors

que em nodrirà el pensament

que m’abraçarà de la primavera

quan a casa s’ha instaurat l’hivern

montse pellicer i mateu
certeses 2019
imatge xarxa

escolto les campanades de l’acomiadament

ressonen dins el meu cor i ànima

és com si l’adéu es perllongues

en una trista dansa,

la dansa dels desesperats amants que no volen,

hi ha un fil subtil que uneix les ànimes,

que s’aferren a estar juntes,

i ressona el temps entre tempestes

allargant les distàncies,

ploren els cossos assedegats d’un amor traït i gastat,

fa temps que plorem el trencament d’una vida

i no som valents per viure-la

montse pellicer i mateu
certeses 2019
imatge de la xarxa

voldria portar una cuirassa ben cenyida al cor

al cos i al cap, però si la prenc es desfà

aprenc del temps, de l’enyor, i del dolor

-         dóna’m la mà per no caure de la vorera, diu el meu cor

jo rebel de mestres, no faig cas perquè vull caure

i caic sobre l’asfalt gris i desgastat per tantes passes,

necessito caure a fons, endins, es quan em retrobo,

ni els anys ni els refranys sobre el temps em donen la raó

ni posen al seu lloc a ningú, això son llegendes urbanes,

potser és el que ara em diem, karma, deu ser el meu,

es quan sentor la buidor del ser, aquesta subtilesa

per sentir-me amunt i tocar la felicitat, l’eura de la vida,

     hi ha moments dilapidats per les paraules

i pels fets que constantment imprevisibles marquen l’existència

soc una soldat coneixedora de cada combat guanyat i perdut

he guanyat a la vida, vencent la por a la mort,

guanyo sempre a l’amor,  i entre la contradicció de tu o de mi

la inequívoca sensació és acceptar  la meva consciència

montse pellicer mateu
certeses 2019