imagina que...et poso una bena als ulls

i t’agafo la mà per portar-la a un lloc amagat dins de la meva pell,

primer, la teva mà sobre els meus llavis, per humitejar els teus dits

resseguint-me fins arribar al pit,

deixa’m, que et guií fins arribar a on el món s’acaba en un esclat de plaer,

jo, mentrestant salivaré els teus dits

i tastaré la terra humida del teu cos nu,

planejant junts fins a fondejar al sublimatge de l’èxtasi diví

quan la divinitat s’ha fet mortal per sentir –se venerada,

i quan l’excitació planegi sobre l’estança treu-te la bena

porta’m em braços i desa’m sobre llençols blancs per besar el meu port

omplint les sèquies de la passió sense mesura  que restaven buides,

imagina...que la teva pell és meva, i la meva teva, 

i hem obert la porta al instint animal que portem dins

sentint el sexe sense els tabús prohibits per la perversió,

imagina’t...que tu em poses la bena i segueixes el poema...

montse pellicer mateu

dins del llibret del recital de" LA NIT ERÒTICA" a Can Ninetes

Girona

dia 14 de novembre de 2014 

imatge google 

ombra entre les cortines
deixant passar un fil de sol,
ombres sobre la pell cercant un glop de foc
mentre em desvesteixo per vestir-me després
de tu,
tota de tu,
estic tant assedegada d'omplir la foscor de llum
que el meu deliri m'amara d'oli de suor,
i res m'omple tant com les nits
posant les meves cames entre les teves
cercant calor en temps d'hivern,
aquest temps llargs d'espera
desitjant tocar les onades quan es trenquen
sota els meus peus,
temps d'ombres entre vitralls
invento el teu nom,
m'invento el meu nom
respirant l'aire gèlid
ara em despullo
em complau estar sencera




111114
montse pellicer mateu
imatge google

s’adreçarà en un murmuri

voldrà retenir-te

sense afluixar et seduirà amb paraules

i carícies que fan esgarrifar

tremoloses, difoses en el temps,

s’adreçarà subtilment

renovant l’aire de les teves estances

defugint de l’olor a recosit i carca que desprenen els armaris

vindrà de nou

com una imatge dissipada en el temps sense dir res

la sentiràs com una suau brisa que arrossega estels

com un fum que fa màgia

la bella dama que ens duu nous vents

que s’exhibeix a tot arreu

serena, somrient, gentil,

i no camina sols sura per damunt de tot

no coneix el temps

ni tant sols sap comptar

perquè sempre ha abraçat a cada home i dona

des de coneix el món

aquesta estimada LLIBERTAT

que cada dia ens endinsa dins la seva espiral d’anhels

fent-los nostres,

fem-lo nostre ara que ja s’acosta

montse pellicer mateu

6/11/14

 imatge google

he perdut l'equilibri

i el món es capgira

pastilles per adormir-me

detalls d'un vida,

demà el món estarà al revés

potser canviarà alguna cosa

potser tot seguirà igual

i seguiré jugant a fer equilibris

montse pellicer mateu

sota un gintònic pervers

i d’altres que acompanyen la vetlla,

surten les paraules sense control ni ordre,

el cos és el reflex d’una melodia

que dibuixa el meu destí dins d’un cosmos inexistent

creat a la meva vida,

i el puc tocar com puc pujar i cavalcar sobre la lluna

contemplant l’onatge i saltar sense por sobre l’abisme,

pervers, tocant l’ànima que s’allibera sense control

ara puc dir que he volat molt més enllà d’aquest món

i estava feliç perquè em sentia a mi mateixa

res no importava quan una espiral de fum

em va retornar sobre la terra

en un instant vaig ser deesa immortal per ser una dona

amb veu sobre totes les coses,

sota un gintònic, o dos o una absenta o una llimonada

em vaig envoltar de la bellesa de la serenitat de ser

copsant l’alegria de ser invisible entre totes les estrelles

i vaig ser núvol de nit

montse pellicer mateu

26/10/14

IMATGE GOOGLE

 

la vida està plena de decepcions i d'enganys
però saber els que t'estimen i valorar-ho
et fa d'embolcall pel dolor,
caminaré sempre sabent que he donat

montse pellicer mateu
imatge google

espero la tristesa del poeta

perquè la musa m’acompanyi

destil·lant mots sentint sagetes punyents

somicant i plorant, cercant a voltes lo impossible,

inflant la tristor de paraules,

una tristor a voltes es desborda i obre la porta a la desolació,

qualsevol espurna fereix i fa sagnar l’ànima

espero la tristesa del poeta com si fos meva

abraçant textos de solitud per tancar les finestres

i embolicar-me dins un vel que està teixit per plànyer la inspiració,

que encadena un i altre cop versos de pluja i de dol,

quan arriba altre temps el poeta es veu de qui el llegeix

espero la tristesa del poeta per poder dir

sota espurnes d’aigua que el cel és gris

que el sol ha sortit, que la primavera cobreix prats

i el mar m’ha tenyit de blau mentre nedava a llum de lluna

montse pellicer mateu

imatge google