estic en calma,

he trobat la casa,

el lloc,

l’aire per respirar,

al bellmig d’un temple

creat d’emocions

deliris, i somnis,

he sentit la meva casa,

el meu temps

i he vist passejar la meva vida

al bellmig

d’un esclat

d’un desfici,

d’un desig complagut,

he trobat la casa

i he dibuixat els teus llavis amb gust a mar

montse pellicer mateu

1903142

RECITAL AL BAR DON QUIJOTE DE MALGRAT DE MAR 15 DE MARÇ DE 2014

aquesta densitat en les paraules

que s’escampen molt enllà,

com un ressò que es fa patent en cada batec,

en un maridatge

naveguen juntes entre la brisa

ruixant el mar per pintar-lo de blau,

i em banyo entre aigües

engalanades de poesia

en una nit eterna

sota la turmenta que esclata

i la calma que cedeix 

a la fredor de l’abraçada entre una coma i un vers,

un punt,

un punt i final,

o seguit?

1403141

ara que s’ha fet de nit

i estic tant, i tant cansada

vaig a despullar-me

i posar-me sota la dutxa

per sentir el soroll de les gotes

al caure sobre el meu rostre,

després,

després em vestiré de festa,

per lluir la nit daurada,

i cridar,

i riure,

i escoltar el silenci dels meus batecs,

ara que s’ha fet de nit

desfaré un mos,

un xic,

un pam d’estel,

per dormir-te

dormir-me,

sobre un núvol d’insomni

que gelós m’abraça el rostre

montse pellicer mateu

903141

cafè llarg,

molt llarg

per assaborir el moment

mentre el dia es desperta,

segons de solitud

per pensar-me,

i recollir la vaixella del sopar,

endreçar la cambra,

fer el llit,

olorar la roba estesa sobre les catifes,

apagar les espelmes enceses,

desar les calces i mitges de seducció,

sentir el gust de les restes de plaer,

cafè llarg

molt llarg,

per recordar l’instant en que sóc poderosa

i tu un esclau del teu desig,

cafè llarg,

molt llarg,

per fondre’m entre les cames,

palpant espurnes de papallones

ai! un cafè llarg

per pensar-me una nit

o una tarda

o un matí,

ple de sorpreses

amb sucre, això si

per endolcir els meus llavis

montse pellicer mateu

403144

sento veus i no les puc escoltar

són masses veus disperses en diferents direccions

sota el fons inhòspit del desert de la solitud,

el seu so em provoca desesperació

quan les mans no es troben,

les mirades no es veuen,

camino enmig d’una multitud desconeguda

a l’aixopluc d’un núvol que pinta de gris l’escenari del teatre,

vull alçar la mirada per veure un arc de Sant Martí

reflectit sobre l’asfalt

que trepitjo sense descans al compàs

d’una música sense so

la melodia ja no existeix,

i les persones s’estimen  sota pseudònims  encoberts

amagats,

infiltrats,

confidencials,

encenc la xarxa de les tenebres d’un món inventat

montse pellicer mateu

2802141