Apel·lo a la imbecil·litat de les persones, que ens creiem que viure'm sempre i som posseïdors de veritats i mentides, apel·lo a la ingravidesa i el desequilibri emocional que porta a conductes destructives, També apel·lo a la covardia que ens bloqueja i no ens deixa avançar, i a la por que no ens deixa veure.

hem caminat tant

hem patit tant

tant desamor, tants enganys, tant de tot

que ja no creiem en res

i poc a poc ens anem despullant del dolor,

hem caminat relliscant

perdent l'equilibri,

les emocions i sentiments s'han trencat

hem caminat tant

que ens hem construït un embolcall

hem patit tant que la buidor no s'omple,

però hem estimat,

hem tocat la felicitat,

ens hem sentit en plenitud

celebrant l'amor i la disbauxa

ara quan tot comença perquè ha acabat

la tristor és immesurable

el dolor s'apodera de nosaltres

ara quan tot comença

desem la ràbia

i guardem en el record cada instant gaudit

amb la intensitat i generositat

de qui estima

ara, és hora de llençar les pedres

i veure que existeix un lloc fet per a nosaltres

hem caminat tant que podem seguir caminant

ara cada dia serà una festa

perquè la vida és infinitament gratificant

ara cada dia mirarem el mateix cel

i lentament obrirem els ulls

montse pellicer mateu

201015