dimarts, 2 de juliol del 2019




on resideixen els pensaments i el cor
quan parlen les paraules,
quan tot somriu i resta plàcidament en silenci
allà on es refugien les petites coses,
el rebuig constant  i aquest demà que no espero,
és tan lent el cor, que sempre té un racó per l’esperança,
              però no enganya
              em parla xiuxiuejant els sentiments
i aquella emoció que sentia, és freda
la vida uneix i separa a les persones,
i a cada rastre ens fa aprenents d’emocions,
i ara, tanco els ulls i sento el foc que em fa lliure,
poc a poc aquest vel de boira marxa,
                        suspès entre dos aigües
                        cada porta que obro a l’abisme
                     no em fa vertigen de caure
he caigut tantes vegades que he aprés a aixecar-me


montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge de la xarxa publicada a cultura viva catorze cat





dimecres, 26 de juny del 2019


dels llavis tendres i vermells
la llengua recargolada amb la teva
les mans, aquestes mans petites que ressegueixen
i els sospirs entre gel i llimones,
un sostre que es rendeix a l’alçada dels meus ulls,
i les aixetes obertes, per netejar les canonades de l’estiu,

dels peus que juguen amb la sorra de mar
del mar que no envelleix, i m’impregna de sal
de vida, de colors, de blau,
una copa que estàtica espera ser beguda
i l’ampolla de vi que incita a tastar-la

la mirada que no vol veure
el  cor que no vol sentir res,
el cap que em parla de la veritat
deixo la tovallola plena de mi, amb escates de pell
sublim el perfum absorbeix la meva olor
i el raspall del cabell em pentina de nou, enmig de cargols

les passes que caminen tan soles
l’horitzo que obre les portes,
i la certesa de no saber res més, que el que sé avui
els plats de la cuina esperen tombats dins la pica,
les forquilles, ganivets i culleres, desesperen
el tast de saber-me dona, em dona fortalesa
i mentre canto la cançó de txarango
  “que tot et vagi bé
que trobis tot allò que busques.
que et sigui lleu la direcció.
i vinguin plens de melodies els nous dies,
que siguis fort. que tot et vagi bé. que tot et vagi bé.”
Txarango.


montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa



dijous, 6 de juny del 2019



insults, esclats, retrets
cerveses, dins d’una cambra minúscula
l’amor és mort, decapitat
les nits plenes de promeses que s’esvaeixen
el futur difuminat dins la copa
el mar, a dos metres en la seva plenitud
vull cridar, plorar, esclatar
alliberar-me de l’angoixa de no sentir-me,
de viure cada instant petit, dins d’una gàbia,
dins d’un laberint sense carrers opcionals
i vull insultar, inútil de mi, vull esbiaixar-me
em trenco dins dels colors dels matins,
dins les meves opcions no hi ha cadira,
vull que sigui demà per sortir de casa,
marxar, fugir, desaparèixer de la dissort
de la falta de tot i de mi,
se m’esquerden les paraules,
vull retreure’m el que sóc, el que he fet
sense mi, sense jo, dins el pou del desert,
crido i camino sense sortida
i l’horitzó em demana que el segueixi
            quin dolor amaguen les paraules?


montse pellicer mateu


certeses 2019

dimarts, 28 de maig del 2019


si surt el sol no amaguis les paraules
obre els ulls i mira la serenor del dia
diguem si existeix un lloc per amagar-nos
molt més enllà de les nostres cases
l'amor que no tot ho pot, no pateix


s'entrebanca entre la por i el dolor


som persones distants, dispars
tinc aprop la copa, la vida i la sort
no vull sentir la ràbia de la desesperança
quan tot està lligat en un món oníric
i desperto enmig del sentiment d’imbecil·litat
de qui tot ho dóna i tot ho vol fins a perdre
juguem a escacs
a la sort, als daus
i omplim cada pou assedegat de pell, de tacte


quan arribi la nit, la foscor
busca la lluna, aquella que blanca i rodona
teixeix cada espora
cura les ferides i m'omple el cor
divaguem enmig de somnis, plens ben plens,


i entra molt endins meu
excita’m la vida
i el meu sospir serà eternitzable,


montse pellicer i mateu
certeses 2019

dimarts, 21 de maig del 2019


on lluiràn els vestits de l’armari?
sobre quin cos viuran les emocions de la pell?
he obert les portes per triar un embolcall
he tancat els calaixos de la por,
em revestiré un i altre cop de pell i de sol
perquè el vestit nodreix el cos i llepa l’ànima
a glops, de sang, de foc i plors
l’olor d’aquesta roba, em retorna a un instant
i un instant darrera l’altre és una vida,
la por de sortir lliure al carrer,
fa que el somriure amagui el dolor
segurament em posaré el vestit ple de flors
que em nodrirà el pensament
que m’abraçarà de la primavera
quan a casa s’ha instaurat l’hivern



montse pellicer i mateu
certeses 2019
imatge xarxa



dimarts, 9 d’abril del 2019


escolto les campanades de l’acomiadament
ressonen dins el meu cor i ànima
és com si l’adéu es perllongues
en una trista dansa,
la dansa dels desesperats amants que no volen,
hi ha un fil subtil que uneix les ànimes,
que s’aferren a estar juntes,
i ressona el temps entre tempestes
allargant les distàncies,
ploren els cossos assedegats d’un amor traït i gastat,
fa temps que plorem el trencament d’una vida
i no som valents per viure-la

montse pellicer i mateu
certeses 2019
imatge de la xarxa




dimecres, 27 de febrer del 2019


voldria portar una cuirassa ben cenyida al cor
al cos i al cap, però si la prenc es desfà
aprenc del temps, de l’enyor, i del dolor
-         dóna’m la mà per no caure de la vorera, diu el meu cor
jo rebel de mestres, no faig cas perquè vull caure
i caic sobre l’asfalt gris i desgastat per tantes passes,
necessito caure a fons, endins, es quan em retrobo,
ni els anys ni els refranys sobre el temps em donen la raó
ni posen al seu lloc a ningú, això son llegendes urbanes,
potser és el que ara em diem, karma, deu ser el meu,
es quan sentor la buidor del ser, aquesta subtilesa
per sentir-me amunt i tocar la felicitat, l’eura de la vida,
     hi ha moments dilapidats per les paraules
i pels fets que constantment imprevisibles marquen l’existència
soc una soldat coneixedora de cada combat guanyat i perdut
he guanyat a la vida, vencent la por a la mort,
guanyo sempre a l’amor,  i entre la contradicció de tu o de mi
la inequívoca sensació és acceptar  la meva consciència


montse pellicer mateu
certeses 2019

dilluns, 7 de gener del 2019


em pregunto perquè el crepuscle té aquesta melangia
quan s’adorm el dia i comencen els somnis
miro al cel i pregunto d’on ve aquesta tristor desmesurada
aquesta certesa de que tot s’acaba i vull continuar
em pregunto aquests colors que dibuixen el cel
que em porten aquesta melangia de la fi d’una esperança
portant-me a aquesta nit fosca, plena de llàgrimes
volent abraçar aquest dolor i fer-lo part de mi
inconscientment sé que és una part molt meva
volent sentir com se m’obren les entranyes
i se’m trenca el cor, sento aquesta sensació desesperada
i no et vull deixar anar, com una romàntica enpedernida
però en el fons de la meva ànima, sé que haig de tallar la corda
aquest fil invisible que ens uneix i deixar que la meva carn s’estripi
desitjant el teu alè una vegada més, aquelles carícies acompanyades
enyoraré cada viatge, cada poble, cada instant
però fa temps que em vas deixar anar, menyspreant la vida
i ara en el crepuscle d’aquesta nit, sé que ha arribat l’hora
de deixar-te, de deixar-me, començar un nou camí
amb tot el dolor del món, perquè ja tenim l’ànima ferida



montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa