dijous, 15 de setembre de 2016

dies d'amor
tremoloses paraules
aigües que flueixen dins la geografia
i tot s'estira
s'estiren els mots
les mirades es coneixen
captivats per un desig complaent
sense sentir dolor
a ventades surten les flames
que es banyen dins el mar
dies d'amor
duc calcada cada llàgrima de sal
però com aprenent
he aprés a prendre apunts
i entre plana i plana escric
tantes notes esquinçades
i paraules desades
entre cada esquitx et beso
somiant la lluna per agafar-la
quan ja no hi hagi dies

montse pellicer mateu

imatge  google






 

dimecres, 8 de juny de 2016

fem ràfegues de foc
enlairem aquesta flama tant intensa
morim cada dia perversos de deliris
aïllant paranys
transportant la fragilitat de ser
quan la llum s’acosta
i a l’albada mosseguem-nos els llavis
per sentir que la vida batega
amb la distància que no existeix
els pols oposats s’atrauen i graviten
enginyers de cor i ànimes
ens erigim autodidactes de pensaments
creem un món a la nostre mida
on la resta que camina queda dins la llunyania
i l’oblit de pertànyer a un altre cos es difumina
fem ràfegues de foc
alliberant i liderant tot allò que ens fa forts
solidificant un camí fet de llambordes
amb la delicadesa d’un avui
dins la plenitud de l’edat i l’època
que poc a poc i sense saber ens teixeix
-         la vida, amor, i l’amor, no es una tonteria

Montse Pellicer Mateu
Certeses 2016




dimarts, 7 de juny de 2016


quina nit em porta a tu
quan cau el cel, el soroll, i crema l’ànima?
-         tinc la certesa de no desvetllar un demà
-         que acceleradament pica la porta
tinc la por de ser tant humana i engruna
ignorant de la meva estada
-         aferrissadament m’acullo a un present
-         assedegada de la màgia que ni tu coneixes
aquesta nit, però, sé que no hi ha foscor entre
la meva pell renovada, potser més vella
i la teva pell eixuta que asseca cada vetlla insomne
-         ara ja pot sortir el sol
-         perquè no hi ha més moment que el que descric
i demà, possiblement sigui aquest dibuix

fet de dits, marcant la geografia

Montse Pellicer Mateu
certeses 2016



dimecres, 4 de maig de 2016

T’espero com sempre, allà on tu saps, i com tu saps. T’he deixat fet el sopar el tens dins el microones, t’he comprat cervesa perquè et relaxis quan arribis a casa, i la música que t’agrada i ens agrada compartir quan estem junts. Recorda que dins el congelador hi ha gelat de xocolata del que m’agrada a mi, per cert, però en pots menjar, no m’enfadaré.
Una vegada hagis sopat, i relaxa’t, pren-te el teu temps,, i mira aquells programes de televisió que et fan riure que solen posar a TV3, i aquells vídeos del youtube que sols mirar abans d’anar a dormir.
Abans d’anar a dormir, no oblidis tancar la porta del menjador, el soroll del rellotge molesta molt, i em desperta cada matinada, saps que dormo malament des de fa molt temps, sobretot no t’oblidis de les teves pastilles, que ja tenim una edat i ens hem de cuidar.
Jo he estat tot el dia amunt i avall, sense fer res en concret, però no he parat, i ara que comença a fer aquesta caloreta que tant m’agrada he estat tota la tarda prenent el sol per posar-me ben morena com m’agrada a mi, saps que no sóc presumida, però ho sóc en les meves coses i manies particulars. Ja m’aniràs coneixent, et queda tota la vida, almenys la que em queda a mi.
He sortit a comprar per sopar, i per demà dinar, i com sempre, he estat parlant amb un munt de gent que em trobo durant el meu camí a casa, és inevitable, conec a moltíssima gent, i me l’estimo a tota, la veritat, és el que té viure en un poble des de ben petita, encara que a voltes he desitjat no viure en un poble, des de la llunyania sento i  sé d’on sóc, va bé això de marxar i prendre distància, les coses es veuen d’una altre manera. Com que tu venies tard i jo estava cansada he decidit anar a dormir, no sense abans fer el llit, no em puc posar a un llit sense fer, la veritat, una altre mania meva.
Un cop al llit he engegat el mòbil, i m’ha vingut la inspiració d’escriure un poema, quan em passa això no puc evitar escriure i escriure és com si algú em digués a l’oïda que haig de fer-ho, i sense voler brollen les paraules, són les coses de ser poeta o aprenent de poeta, de fet porto tota la vida aprenent a ser i fer de tot.
He escrit aquest meravellós poema que comença així:
t’enyoro amor
des de la distància i des de la proximitat
i ja no sé que fer ni dir, sinó comptar
i em descompto
i torno a començar, perquè l’inesperat arriba....
Hauràs d’obrir l’ordinador i llegir la resta, si en tens ganes, després he visualitzat aquells camps de flors grogues (no en sé el nom) i roselles que tant m’agraden i em fan feliç, i com t’he dit molts cops, cada cop que les veig m’emocionen però mai en tallaria una, perquè son belles, tant belles com el temps que passa al teu costat.
Bé suposo que et posaràs al llit sense fer soroll, sé que ets una persona que no fa soroll que estàs acostumada al silenci, que fa poc se t’ha trencat. I jo estaré dormida on sempre i com sempre, a un cantó del llit, amb pijama, i ben tapada somiant possiblement en que la vida és meravellosa.

Ahh, si us plau fes el favor de despertar-me, no siguis tant prudent.





diumenge, 1 de maig de 2016

ja no entenc de raons
potser ja no calen perquè tot és com ara
és, com jo vull
és imperceptiblement meravellós
és, quan els camps es vesteixen de vermell
quan el vent acarona les catifes de roselles
és, quan navego dins dels meus pensaments
és, quan vull que sigui i no és
i m’escolo amb cada t’estimo
és quan puc ser jo amb aquesta passió que sento
és, quan tot es configura
-                          i aquesta raó ets tu
-                                              quan jo sóc irremediablement jo
                        i puc ser


montse pellicer mateu
certeses 2016

imatge xarxa



diumenge, 24 d’abril de 2016

ja res és com abans
ni res sense tu
ni sense mi
que el temps el maleït temps
té totes les respostes
-         perquè no les puc tenir jo?
-         quan fa massa que les cerco
quan la vida comença
a uns anys on la incertesa espanta tant
tantes coses per fer i tornar a refer
i aquesta lluna que s’amaga
darrera aquests núvols de pluja
-         jo buscant un lloc per quedar-me
-         anhelant aquesta casa enmig del no res
ja res serà com abans
desitjant que sigui millor que la felicitat viscuda
-         la solitud és una estança
-         on la fragilitat és torna força
m’embolcallo de tot l’amor que tinc
i demà seguiré sembrant per cuidar les meves flors

montse pellicer mateu


dilluns, 11 d’abril de 2016

em vaig treure les calces 
mentre escoltava la nostre cançó
xopada l'ànima de tant esperar
em vaig treure les calces i tota la roba
resant a un Déu que desconec
que fos veritat el que podia sentir
evidentment la resposta era tant meva
i teva,
em vaig treure tot fins i tot la pell
tancant els ulls per sentir les teves mans
i els teus dits jugant a complaure'm
és la fúria de les ganes
la tempesta de l'estiu
tancant les portes a l'hivern
ara, que ja em sobra tot el que duc
només quedo jo,
i aquests instants en els que sé que ets meu
és la dolça batalla on no hi ha banderes
sinó dos que s'estimen
desprenent guspires de foc d'encenalls
és la festa d'un desig incontrolat
si l'amor és pot controlar
però jo no tinc mesura
passionalment vull aquesta penitència


montse pellicer mateu
imatge de la xarxa