dimecres, 27 de febrer de 2019


voldria portar una cuirassa ben cenyida al cor
al cos i al cap, però si la prenc es desfà
aprenc del temps, de l’enyor, i del dolor
-         dóna’m la mà per no caure de la vorera, diu el meu cor
jo rebel de mestres, no faig cas perquè vull caure
i caic sobre l’asfalt gris i desgastat per tantes passes,
necessito caure a fons, endins, es quan em retrobo,
ni els anys ni els refranys sobre el temps em donen la raó
ni posen al seu lloc a ningú, això son llegendes urbanes,
potser és el que ara em diem, karma, deu ser el meu,
es quan sentor la buidor del ser, aquesta subtilesa
per sentir-me amunt i tocar la felicitat, l’eura de la vida,
     hi ha moments dilapidats per les paraules
i pels fets que constantment imprevisibles marquen l’existència
soc una soldat coneixedora de cada combat guanyat i perdut
he guanyat a la vida, vencent la por a la mort,
guanyo sempre a l’amor,  i entre la contradicció de tu o de mi
la inequívoca sensació és acceptar  la meva consciència


montse pellicer mateu
certeses 2019

dilluns, 7 de gener de 2019


em pregunto perquè el crepuscle té aquesta melangia
quan s’adorm el dia i comencen els somnis
miro al cel i pregunto d’on ve aquesta tristor desmesurada
aquesta certesa de que tot s’acaba i vull continuar
em pregunto aquests colors que dibuixen el cel
que em porten aquesta melangia de la fi d’una esperança
portant-me a aquesta nit fosca, plena de llàgrimes
volent abraçar aquest dolor i fer-lo part de mi
inconscientment sé que és una part molt meva
volent sentir com se m’obren les entranyes
i se’m trenca el cor, sento aquesta sensació desesperada
i no et vull deixar anar, com una romàntica enpedernida
però en el fons de la meva ànima, sé que haig de tallar la corda
aquest fil invisible que ens uneix i deixar que la meva carn s’estripi
desitjant el teu alè una vegada més, aquelles carícies acompanyades
enyoraré cada viatge, cada poble, cada instant
però fa temps que em vas deixar anar, menyspreant la vida
i ara en el crepuscle d’aquesta nit, sé que ha arribat l’hora
de deixar-te, de deixar-me, començar un nou camí
amb tot el dolor del món, perquè ja tenim l’ànima ferida



montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa

dijous, 22 de novembre de 2018



he idealitzat l’amor
l’he posat per damunt de tot
i no existeix per si sol,
he plorat i m’he arrossegat enmig de plors
però ja no puc parlar de tot i de res
davant d’un mur escupo la saliva de les paraules
batego cada nit insomne
pensant i somicant per apaivagar el dolor
i torno a ser pedra
no voldria estimar ni donar-me
a qui no em dóna
a la meitat del temps em bressolo
soc a la casella de sortida
tan indecisa i fràgil com sempre
però no em regalen margarides, ni roses, ni besos
impassible romans com un espectador aliè a tot
i ara jo haig de decidir entre el cel i la terra
entre jo i tu
entre tu i el meu horitzó



montse pellicer i mateu
imatge de la xarxa



diumenge, 28 d’octubre de 2018



i aqui i allà
avui i ahir
sóc feblesa que passeja insomne
amb la nocturnitat d’un lladre
que vol robar temps als carrers
a les pedres estàtiques
a la sorra infinita que creix i decreix
al caprici de l’aigua
em netejo amb la cura de l’anima
llueixo una fina capa de pomada
sentint cada punxada del dibuix del tatuatge
que entre cames i braços
fins arribar al pit m’embolica la vida
i aquí i allà
agafo el plaer d’estimar els teus llavis
amb aquesta pell resseca
i un bes ple de dubtes i esperances
l’espill que no enganya
em fa la fotografia del meu jo
que lluita entre l’ara i l’ahir
perquè les rosella és sempre una rosella
i una dona sempre és una dona

montse pellicer mateu
imatge xarxa

dimarts, 9 d’octubre de 2018


escric evitant les meves febleses
tant elevades tant humanes
desfaig tots els camins
em desfaig...
no m'agrada a voltes el meu desequilibri
quan l'emoció em dibuixa fràgil
i em sento nua de mi
orfe d'un tu, d'un demà, d'un jo,
i torno a ser jo
en el mateix punt de sortida
immòbil
tremolant com un núvol davant la turmenta
somiant en les nits d'estiu
vora el mar on el cos no importa
hiperventilant-me quan m’angoixo
jo sempre jo sentit la solitud
com quan em faltava el pare
orfe de les carícies desitjades
ignorant de la vida
rient-me de la meva pròpia estupidesa
jo i sempre jo
aprenent d'una vida retornant al meu principi
desant cada passa,
comptant estels de l'infinit
i sola, brillant la joventut
que marxa de la seva plenitud


montse pellicer mateu

diumenge, 7 d’octubre de 2018





i arriba la tardor...
i cauen les fulles amb el cel emboirat
no sé que passa amb el cel quan es gris
que els pensaments se’m cauen,
amb el cos adormit sento els primers calfreds,
les paraules juguen amb els versos
i la poesia torna a la melangia
la sensualitat...
dins els núvols busca l’excitació
he perdut el gust dels teus llavis
i els meus ressecs palpen la llengua eixuta,
no faig goig ni festa quan em despullo
m’abrigo amb aquest temps que juga a amagat
em dispenso el dret a no sentir
ni voler...
la solitud vella...
vetllant el tast d’aquesta pell que s’emblanqueix,
mentre visc en el sofà mirant imatges
encara puc somiar en les nits viscudes
amb les meves mans entre les teves,
aquestes que no son meves, perquè...
l’amor és un dret a posseir?
ara que els colors s’entornen i el sol perd la força
obro els ulls, per tornar a fer el llit
obrir les cortines i finestres
per romandre tapada amb aquest llençol de fil
esperant que el joc de la vida segueixi guanyant
ara en un temps que canvia, obriré les meves cartes
i el desig...
intacte

montse pellicer mateu
certeses 2017
imatge google

dimecres, 27 de juny de 2018


enyoro palpar la teva pell
i des de la meva imaginació somiar-te, ara,
he conegut el teu somriure, encara no el teu plor,
sense sentir-te puc tenir-te,
enyoro el que encara no he tingut
però enyoro les teves mans descobrint-me
i els meus llavis tastant la teva saliva
jugant amb la teva llengua
parlant paraules sense conversa
sense sentit, sense censura,
només tu i jo i aquella copa de cervesa
en una terrassa d’un bar qualsevol
podem detenir el temps, l’abraçada
el desig de tenir sostre i desfer-lo
enyoro aquell lloc imaginari, virtual,
on alliberar aquestes ganes d’engolir-nos
per entrar dins les cavernes,
deixarem de ser dos, serem un
i lluitarem per aquest plaer que tots dos cerquem
som dos llunes creixents que abracen la plenitud
i aquesta nit, i totes les nits ens agafem els dits
ens toquem de puntetes, ballem l’èxtasi
planegem sobre la ciutat, dibuixant-nos
enyoro, potser el que mai tindré
però els teus petons semblen dolços
el teu somriure m’atrau
i rellisco sobre la teva pell



montse pellicer mateu
certeses 2018
imatge xarxa