dilluns, 22 de maig de 2017

m'agrada l'horabaixa
en que tot és mor
en que tot és calma
m'agrada veure sortir la nit
per abraçar els somnis
que recordaré o no,
coberts d'una dolça paraula
gronxats entre els meus pits,
m'agrada la quietud d'un temps
que no és temps
per escoltar les cases tancades
i mirar el color dels núvols
quan res es mou
m'agrada la ploma sobre la pell
sobre el llit que descansa
cobert d'uns llençols embogits
per retallar cada vers
i fer un poema

montse pellicer mateu
certeses 2017


dimecres, 19 d’abril de 2017

he fet parada
dins l’estació de la renaixença
per desplegar les ales sobre el paradís
he encetat un nou capítol
dins del llibre blanc de la vida
i em redimeixo per vestir-me de mi,
contemplant un cos embellit amb tacte a vellut,
mossego i llepo aquests llavis
que generosos besen els teus,
cada albada és un petit tresor
que amago en el desig,
fluctuant i regalimant la dolçor
que desprèn aquesta pell que no es marceix,
avui i a cada instant revisc el plaer,
entre els cabells que es rebel·len
dins una lluita enamorada,
com si cavalquessin sobre un cavall

que corre per ser lliure

montse pellicer mateu
certeses  2017



dilluns, 10 d’abril de 2017


lluny molt lluny
on les paraules no es troben
on els llenguatges no s’entenen
equidistants
contra el formigó de les parets
que fermes no davallen
les emocions és fan trencadís
buscant respostes a un món tancat
tant tancat com el teu silenci
invisible t’abraço
somiant-te, mentre et bressolo
el dia que vaig jurar
que no et deixaria mai sol,
ara el ressó es esfereïdor
quan lluny molt lluny t’enyoro,
enyoro un temps
desitjant que en vingui un altre
amb la certesa de que ens trobarem
allà on la llum ens penetra l’ànima
ara vola lluny tant lluny per poder tornar
i allà on em vas deixar,

hi seré jo per estimar-te


montse pellicer mateu
certeses 2017



dimarts, 4 d’abril de 2017

tinc les mans plenes d’amor
d’aquell eternitzable
d’aquell que no s’acaba
i el meu cos s’obre com un tresor
ple d’aromes de dolços perfums
de gust a mi,
amb regust de tu,
m’omples la buidor tant falta de tot
si les nits no existissin
els dies ni el temps m’estimarien
seriem fum d’espelmes
furtius dins l’univers
lligaríem les paraules
per estudiar l’arquitectura de la perfecció
aquesta que cada dia engendra estels,
després de tot
hem sembrat els camps de vinyes
per beure d’aquest vi
que balla dins d’una copa de vidre

orfe dels teus llavis

montse pellicer mateu
certeses 2017



dijous, 30 de març de 2017

If you leave now...
-chicago-

recordo mentre em descordo
la cançó trista que sonava al 80
jo tant lliure ara,
tant jove abans,
tant abocada a la meva llibertat de ser
de sentir
d’alliberar-me,
em descordo la roba, les sabates, els pantalons
els sostens,
i recordo tant bells moments
i bec de la meva copa
de la teva,
de la de tots
mentre canto “sweet surrender”
i no em vull rendir
sols a tu fidel amant de cada nit
de cada matinada eterna
per acostar-me i abocar-me al teu costat
i aquella pell freda que s’eriça
la sensació que és més dolça
per sentir el teu paladar
una “sweet surrender”

in love

montse pellicer mateu
certeses 2017




dilluns, 27 de març de 2017

vas néixer perfecte
com quan  arriba la primavera
tenies els teus dits
les teves mans, els teus peus
uns ulls que miraven estranyats
uns llavis que s’obrien per somriure,
i em vas agafar la mà
per caminar junts,
un dia no podies caminar
ni somreies
ni m’agafaves la mà per caminar
ni jugar,
i la vida és va tornar fosca dins el meu món
aquell en el que tu i jo abraçàvem,
varen venir metges i infermeres
tractaments i medicines,
i jo somreia davant teu,
i plorava a les esquenes,
però tu, lluitaves
la vida t’arrelava
t’estimava,
i un dia em vas agafar la mà
per demostrar-me que tot segueix
encara que hi hagi estels
encara que les llunes ploguin
les teves passes son incomptables
seguies essent perfecte
tal com vas venir,
per ensenyar-me a gaudir

de l’amor del que estàs fet

montse pellicer mateu
certeses 2017



dimarts, 21 de març de 2017


fas filigranes ordint un pla inexistent
escrius mots que escriuen versos
però no en tens prou
ets un miratge tal vegada una realitat virtual
i un vidre et separa de la teva imatge
perduda en el temps has trobat la paraula
petita, simple, colpidora i alhora extensa
quina ambició et mou més que la semblança
tremolosa agafes una pedra,
observant la seva textura, color i vida
llençant –la al buit enmig d’una selva
intentes no veure-hi, ni pensar
el món en el que vius es obsolet
regalimen llàgrimes que cobreixen el teu vel
desprès d’anys, tanques els panys
d’aquella porta de fusta gastada
tant gastada com la vida
obres els ulls i voles
quan el pensament salta tots els obstacle
alliberant cada bri d’aire
et descalces,
i entens que un mot és sols un mot

i un poeta sols fa poesia


montse pellicer mateu
certeses 2017