dijous, 31 de desembre del 2015

ens estimem molt nosaltres
-         si
en cada mot, mirada i abraçada
els ulls em parlen d’un patiment etern,
el clarobscur ombreja sobre el sostre
els cercles s’han tancat harmoniosament
i aquest amor, amor, no es mentida
cada instant és tant cert com les nostres vides
entrant aire nou en cada alenada
ja no hi ha esvoranc que fereixi
sinó la felicitat de sentir-se tan a prop
ja hem complert penitència
no és un càstig del destí,
tant sols una complaença
quan en cada mirall mirem l’abans,
somiant la vida que ens atrapa
amb un fil de seda transparent
ara és per viure un compromís
sense més lligams que les nostres conviccions
fem balanç de tot, per estimar més la felicitat
quan el sol jugava difuminant la seva llum entre cortines
un any que finalitza i un que comença
per dibuixar un nou cercle
on nosaltres ja no som nosaltres
sinó un

montse pellicer mateu
imatge google



Avui acomiado un any, i enceto un de nou, com sempre i és habitual tots fem un balanç del viscut. Per Una part ha estat un any nefast i devastador per a mi, la veritat, ha estat un any en que m’ha perdut enmig del no res, un any en que he arribat a pensar que m’ho havien tret tot, però en realitat m’he adonat de que res era meu, perquè les persones no ens pertanyem les unes a les altres, i cada persona és un ésser individual i en cada moment decideix el que vol fer, per tant analitzant bé tot, res era meu. Cada persona fa la seva elecció, i es com ha de ser.
Ha estat un any decisiu, he acabat una carrera, ara puc dir que sóc mestra, i n’estic ben orgullosa d’haver-ho aconseguit, he conegut persones excepcionals i altres no tant excepcionals, però pensant-ho bé, crec que he estat coherent amb tot el que he fet i decidit, i ara mateix, després de la ràbia, del dolor i la tristor, puc dir que estimo, que puc estimar i mirar als ulls sense sentir odi, que aquest fet m’ha alliberat, i que ara el meu estomac, el meu esvoranc es pot tornar a tancar.
Ha estat un any, estrany però a vegades penso que res passa per res, res es casual, i em sento afortunada per tot l’aprenentatge que estic rebent de la vida, tinc una família, uns fills, uns amics que son família, que han plorat i rigut amb mi, que m’han donat molt més del que jo podré donar mai, i encara que la solitud és d’un mateix, no m’he sentit sola, sinó acompanyada en tot aquest procés que estic vivint.
Caminar sol, i acceptar les derrotes és el primer pas per aconseguir victòries, encara que et facin mal, que et menteixin, que res sigui veritat, que t’estimin i no et vulguin, tot això m’ha portat a una profunda reflexió, sobre quina persona sóc, que vull i a on vull anar. No és fàcil, la vida no és senzilla, els sentiments i les emocions son complicats de gestionar, però he aprés a valorar cada instant en el que puc ser feliç, i no m’avergonyeix ni em provoca dolor estimar a qui no m’estima, ja no, em provoca la sensació de felicitat el poder dir t’estimo i estimar de veritat amb el tot, amb la immensitat de la paraula estimar.
Per ser com sóc he patit pèrdues importants, però sinó quina classe de persona seria? Prefereixo perdre a no ser jo, a renunciar a la meva essència, i un cop acceptat aquest fet, n’estic segura que la vida m’obrirà noves portes.
Amics i amigues meves, em reconec totalment imperfecte, sóc una figura de fang que a poc a poc pren forma, i em configuro per eixir, segura i convençuda de que moltes coses i projectes els duré a terme, que la vida és una aventura, que la vida, és l’únic que es pròpiament nostre, la nostre única pertinença, i que val la pena tenir somnis, no deixaré mai de somiar i lluitar per fer-los possibles.
En quan a l’amor, l’amor universal, l’amor filial, l’amor de parella, he aprés a dir T’estimo en veu alta, a dir-ho a fills, amics, amors, a tothom essent coneixedora del seu significat, l’amor no és cap broma, cap subtilesa, i és vital per sentir-nos humans, no és feblesa, sentir, fer i acceptar coses per amor no es feblesa és la nostra fortalesa, sempre que neix del cor, aquest fet ens fa poderosos i valents, no tinc por d’estimar, donar i donar-me, fa temps que vaig entendre la meva persona, al meu propi jo, i acceptar que a vegades aquest fet, aquesta manera de sentir em fa diferent, però sense idealitzar-me, ni creure’m millor ni pitjor de ningú, sinó que necessito sentir i fer sentir.
Bé, doncs aquest any que acaba i comença ho faré sola, sentint aquella alliberació de qui ha acceptat una nova vida, i s’ha acceptat a si mateix.

US DESITJO UN BON ANY 2016

dissabte, 26 de desembre del 2015


jo com a alumna de l’amor
esclava dels sentits i dels desitjos
em vaig donar dins de la meva plenitud
sense cronometrar el temps
ni buscar segones opcions
jo, m’encenia amb el teu cos
apagant aquell foc que s’eternitza
però res és etern,
sota l’allau de records i carícies
davant del blau,
deso les restes d’una vida viscuda
encenen l’espelma per la que queda per viure
conservant el meu món, que intacte és el meu
i sense ser perfecte, és el que vull tenir


montse pellicer mateu
IMATGE GOOGLE










Visc en un món de Walt Disney?
Potser si, però és el meu món, prefereixo viure en un món de Disney que en un món ple d’inseguretats, de retrets, de condicionants, de dolor, d’odi, de venjances, de necessitats per sobreviure’m.
La resposta correcte no existeix però si l’amor sense condicions, quan és amor, la resposta
-          T’esperaré tot el temps del món
-          Et vull, t’estimo, amb el tot, amb el que significa
Respostes, romàntiques?, potser si, però son les meves respostes incondicionals, i no puc acceptar cap altre resposta.
L’amor que en realitat és el nostre motor, tal i com jo el concebo, és així. Avui fent una profunda reflexió, dins d’aquesta solitud que m’aclapara, que m’envolta, que a voltes em sedueix, i d’altres em pesa com una llosa, em porta a la conclusió de que he estimat molt, i que m’han estimat i m’estimen molt, però l’amor com dic jo és generós. Donant una ullada al passat, m’adono que tot ho he fet amb el cor, que podia haver o reaccionat d’altra manera, també, però no ho sentia així, he acceptat i m’he sentit feliç per aquells que ho eren, quan jo em trencava per dins, i cada cop estava més esmicolada.
Ara, des del perdó i des d’una altra perspectiva des de la distància, sé que vaig actuar per amor, sempre ho he fet.
Dins del meu món petit, de Disney com m’han dit, no tot han de ser finals feliços, el meu no ho ha estat, però si entén estimar, com un fet incondicional, acceptant a l’altre i les seves decisions, acceptant les seves decisions, i acceptant les meves.  No sóc infantil però si diàfana i transparent, no puc amagar el que sento ni el que sóc, i encara que lenta en cada decisió que prenc, quan la prenc és ferma.
Durant un temps no he pogut ser jo, m’havia perdut, em sentia perduda, com li vaig dir un dia a un amic: -m’he perdut. Ara  dins de la reflexió i la calma, sé que ja no estic perduda, que dins de la tristor i el dolor, prenc les decisions meditades i a pas ferm.
No m’importa la solitud no sóc erràtica, ni caòtica, ni em dol moltes vegades, perquè crec que és necessària, no necessito enganyar-me, ni donar més voltes a res més, sols necessito aquest temps, que és sols meu, per començar una nova lluita.
No em vull enganyar, ni enganyar als altres. Al meu voltant veig massa dolor i persones ferides, al meu voltant ja hi ha hagut masses mentides, i com a ésser de llum que sóc, he reconegut la meva energia, aquella energia amb la que s’estableix un vincle, un vincle que no es pot trencar mai, i aquest fet m’ha fet profunditzar més endins, per acceptar que tot forma part del meu aprenentatge personal, i tinc la suficient paciència per esperar la resposta,
Tots tenim el poder d’escollir, les nostres eleccions son respectables, i tots en un moment donat escollim el que volem fer, sabent-ne les conseqüències, en aquestes eleccions sempre hi ha una pèrdua i un guany, per tant no podem estar ancorats en un passat i lamentar-nos sempre, sinó pensar que hem fet el que volíem fer en aquell moment, potser desconeixem els motius, però a la llarga es saben, cal deixar fluir el temps i la vida.
Ara, puc acceptar que jo no he estat cap elecció, no he estat escollida, per dir-ho d’alguna manera, perquè en realitat jo no sóc un triatge, quan s’ha d’escollir no hi ha amor, no s’estima, i qui pensi que ha de triar, més val que es pregunti, si hi ha amor. L’amor no es tria, passa, s’estima i prou, no té explicació possible,
Doncs en aquest punt de reflexió, penso que el pragmatisme no té a veure amb estimar, és egoisme, supervivència, engany, però a voltes és millor que estar sol.
De tot aquest desgavell emocional, penso que el correcte és fer i actuar d’acord amb el cor, si es tema de sentiments, i pensar bé el pas següent a donar.
Per tant potser si que visc en el món Disney, però és el meu, i el que no penso fer és viure en un altre món, on els sentiments siguin un joc. Possiblement segueixi rebent bufetades per tots costats, però és el món, la vida que jo he escollit, i honestament  puc dir que no hi ha respostes correctes, ni incorrectes, hi ha decisions.
Així que jo ja he decidit, sortir al sol, i començar una nova batalla, perquè les perdudes, perdudes estan,  i no han estat pèrdues, sinó experiències que m’han fet créixer i poder veure que res es dona per suposat, però que el valor i l’amor han de ser gratuïts, la felicitat sense estimar sense actuar des del cor, mai serà felicitat, i que no vull ser una opció, sinó vull ser la única opció, com a ésser únic i individual.
L’amor estimats no és una opció, és un fet, és una realitat actuar d’altre manera és mentir, mentir en lo més essencial, en lo més bàsic, i pitjor de tot mentir-se a un mateix, i ara a la meva edat ni a cap edat, no cal mentir-se, cal cercar la felicitat individual, i deixar de ser opcional.
Suposo finalitzaré aquest any, tancant portes, tancant cercles, que no es tornaran a obrir, perquè la vida, els fets els han tancat. I espero i desitjo obrir nous cercles, sempre dins d’aquest món que és el meu.
-Visc en un món de Disney??
DEFINITIVAMENT NO, PERÒ SI ÉS AIXÍ ÉS EL MEU, BENVINGUT AL MEU MÓN



diumenge, 20 de desembre del 2015


em vaig abraçar vestida de vermell
sense saber que el bosc era on vivien els llops
innocent com si fos la caputxeta, una fada de somnis
vaig travessar la foscor buscant la claredat
em vaig perdre entre fulles daurades
entre arbres caiguts i herbes plenes d’espines
jo famolenca d’aquells besos que se’m negaven
vaig deixar de ser fada per creure en bruixes
envoltada de la nit disfressada de somni
vaig pidolar aquella penyora que era meva
i va sortir el sol per assecar-me cada espurna de sang
un resplendor em va ennuegar per eixugar-me
així em vaig erigir entre les bèsties per ser sirena de mar
ara m’embolcallen les ones en una cerimònia
els meus llavis ja no estan assedegats
i sense ser personatge de conte, puc ser novament bella
abraçant de nou aquell desig que em feia deesa
quan les ferides siguin invisibles
                                            quan es porten al cor


montse pellicer mateu

imatge google








dijous, 17 de desembre del 2015

brollen llàgrimes sagnants
llàgrimes vesades per qui no em vol
el futur obre nous camins on la dissort no té casa
ja no espero vells amants ni falsos companys
al meu esquelet no li caben més pedres
ja no puc arrossegar més la meva imatge
quan els arbres neixen forts

jo sóc arbre que arrela, 
tinc dos branques que em sostenen
no hi ha camí senzill, ni elecció encertada
però m'empeny la força d'una terra que esclata
ja no escriure més versos sobre aquest dolor
perquè la teràpia està finalitzada
el millor arribarà tard o d'hora

ja he cridat prou fins a esgotar-me
i tant cansada llenço la tovallola per renovar-me
les esperes, les anades, les tornades son inútils
perquè els camins s'exhaureixen
sols vull bategar lliure eixamplant les ales
ja s’han complert totes les promeses
quan els horitzons m’omplen la vista

i jo, jo sols vull volar un dolç vol de matinada


montse pellicer mateu

imatge internet





I aquí estic jo, completament sola, sentint aquella queixalada en el estomac que et deixa el desamor, aquella buidor que no es pot omplir, i et fa sentir com si et faltés una part del teu cos.
I aquí estic jo, esqueleticament jo, si esqueleticament, perquè ja no em queda res.
He tancat totes les portes que tenia obertes, davant cada rebuig, i ara podré seguir endavant, sabent que ho he intentat tot, però que és la decisió correcte, tancar les portes i posar un bon pany per no tornar-les a obrir mai més.
-         Eiiiii que sóc jo, sóc jo, la qui et parla, sóc jo aquesta dona que es ben difícil de trobar, aquesta dona que estima, que batega, que lluita, i que triomfa, sóc jo, aquesta que ja marxa per no tornar, i poder aconseguir tot allò que vol, i que ho aconseguirà.
I si, aquí estic jo, sola, caminant sola per aquest món, obrint nous horitzons i posant les coses al seu lloc, després de que els huracans  hagin devastat tot allò que jo era, i volia.  He recollit cada resta, cada engruna, cada peça que quedava, i les he anat col·locant al seu lloc, llençant tot el que em feia mal, perquè ja no vull sentir dolor, ni tristor, ni malgastar el temps en quimeres, ni malgastar més paraules per qui no les vol entendre ni les ha entés mai.
I aquí, estic jo, tant fràgil com una nina de porcellana, que a poc a poc s’ha anat refent, i sentint en el meu interior que ara sóc més forta que mai, encetant una nova etapa que no serà gens fàcil, però plena de convicció que és el que haig de fer.
No m’agrada la solitud, no m’ha agradat mai, el meu estat és estimar, i ser estimada, estar enamorada, em fa feliç, però ara he decidit desenamorar-me del tot, i seguir sola per aprendre que hi ha moments en la vida en que es necessari reprendre el vol, i volar lliure. I amb tot el dolor, i tot el que em pesa aquesta situació, és el que haig de fer per aconseguir un estat de serenor i pau.
Ara ja puc prendre decisions, no sense que facin mal, tota decisió comporta un patiment, però tota decisió obre les cares a un nou futur.
No sé que serà de mi, no sé que em trobaré durant aquesta passejada, però si sé que compliré tots els meus somnis i projectes perquè mai he deixat de somiar, tot i que hi ha hagut moments en que no podia veure les coses, estava perduda, i una boira em cobria l’ànima.
He passat molt mals temps, de fet fa un any que tot va començar, i aquest any ha estat veritablement un any ple de mentides, d’amors i desamors, d’infelicitat i felicitat, però acabaré l’any havent pres decisions importants, amb el cap i el cor clars, i sabent que mai més demanaré que m’estimin a qui no m’estima, l’amor no es demana, es dóna.
Miro enrere i veig un any caòtic, en el que he aconseguit moltes fites, i en el que he perdut molt, però les pèrdues no son pèrdues quan no et valoren ni et valores el suficient, m’he sentit estimada, m’he sentit agobiada, m’he sentit traïda, i m’he sentit recolzada, em quedo amb lo millor, lo altre ho desaré a les escombraries, perquè fa mal.
M’he arrossegat, he plorat, i he desitjat no estar en aquest món a vegades, m’he preguntat per què a mi??, i no he trobat respostes, he caigut al fons de tot, per retrobar-me jo mateixa, i he agafat l’impuls per pujar amunt i per damunt de tot, perquè ja no tinc aturador, ara ja no.
He intentat tot el que he pogut entendre el que no puc entendre, i estimar tot i el dolor que sentia, i he intentat per últim cop retenir el que mai ja serà, així doncs el temps segueix marcant les hores, els minuts, els segons, els instants, i la vida no deixa de girar, encara que costa mantenir l’equilibri, la vida continua i jo amb ella.
Em quedo aquest any amb lo molt que he estimat, i amb lo molt que m’han estimat, però aquest any quan sonin les campanades jo desitjaré començar de nou el camí que he traçat, sense mirar, sense sentir més, per tot el que he sentit aquest any. Als qui estimo i no deixaré d’estimar mai, i ho saben, els desitjo un camí ben llarg, un camí ple de felicitat, ara que tot s’ha acabat.

Ara sé que puc tornar a donar, estimar, i sentir, sabent que un dia tot allò que vull serà possible, ara que les decisions estan preses, ara podré obrir els ulls i veure-hi, perquè la boira ja ha marxat. FELIÇ ANY 2016.





dimarts, 15 de desembre del 2015

cortines brutes pel fum
persianes que tapen la vista que no hi ha
i aquesta densa boira que embolica els carrers
on les cases somien els seus secrets
el mar oneja pacient retornant velles restes
l’hivern espera impacient refredar els cossos
dins del llit unes mans que no es toquen
unes pells que no es coneixen
les cortines resten descolorides pel fum
i una cigarreta mora dins d’un cendrer
la solitud d’un esperit ferit
l’amor de qui estima sense oblit
les cases romanen dins del seu somni inacabat
cap soroll trenca l’ànima
perquè ells, ells no es trobaran
quan han marxat l’un de l’altre
abraçats al desconsol han trencat les esperances
demà quan surti el sol, el vent fred copsarà les imatges
cada instant congelat prendrà vida per estimar-se
un cop més la vida és un aprenentatge
l’amor es una cosa estranya
és amor quan es desconeix la causa
però ells, ells no es trobaran
ni edificaran casa on retrobar-se
si l’amor és el seu destí, han decidit rebutjar-se
però quan surti el sol, es sentiran acaronats
l’abraçada no té distància
i dins el plor mut que traspassa les parets
decidiran donar-se quan el dia sigui llarg
fent de les nits jocs d’ombres
però ells no es trobaran,
perquè l’amor no duu cuirassa,
respira lliure
les cortines romandran brutes pel fum
i ells, ells no es trobaran
altres cossos ho faran, altres pells coneixeran
però l’amor els fondrà l’ànima
ells, ells no es trobaran

ja fa temps que s’han jurat que l’amor no és mentida

montse pellicer mateu
imatge google



dijous, 10 de desembre del 2015


desitjos encadenats perduts en la red
guarden solituds perpetues
ens engolim cada imatge per fer-la nostra
per evadir-nos d’una vida massa erràtica
la seducció dona pas al joc de l’amor
quan l’amor espera dins del llit amb els llençols nets
ja s’han fos les espelmes de tant cremar
els llavis s’han assecat de nos ser besats
i la roba roman estàtica sobre una cadira
la nit ha esdevingut una gàbia dins d’una pantalla
caldrà inventar noves formes d’estimar
l’excitació es ven envasada mitjançant missatges
i jo romanc despullada dins del llit

esperant aquella abraçada que no arriba


montse pellicer mateu
imatge google



dimecres, 9 de desembre del 2015

SINCERITAT

SINCERITAT
Com es diu un llibre de Mariola Nos “em remou la sinceritat”, si em remou la sinceritat, he arribat a un punt de la meva vida que necessito sobretot la sinceritat, ser sincera amb mi mateixa i amb els altres, de fet sempre ho he estat, però ara crec que es més necessari que mai, ja no em queda temps per més mentides ni fantasies. Així que a banda de la sinceritat, he decidit no tenir cap tipus de vergonya, i ja vull començar a dir les coses pel seu nom i dir el que sento, encara que provoqui rebuig, encara que sigui fotre’s cops contra un mur, si haig de dir i expressar alguna cosa, la dic, es com quan era més jove, i recordo que anava a la discoteca i posaven els “lents” per “lligar” evidentment, de cop i volta veies a totes les noies assegudes al costat de la pista esperant que el noi dels seu somnis les treies a ballar, DONCS NO!!, a mi això em eia molta ràbia, semblava un mercat, per què havien de triar ells?? ERROR, la vergonya del que diran supeditava a cada noia, jo que no sóc convencional, era la que treia a ballar al noi que m’agradava sense cap por a que em rebutgessin, m’era totalment igual, la veritat, però posar-me al mercat...AH NOOOO, evidentment ja portava l’etiqueta que es posava abans o sigui “PUTA”, i aquest fet que gràcies a Déu ara no es dona, o potser encara si, em feia rebel·lar davant tant masclisme i feminisme, perquè no oblidem la pitjor enemiga de la dona es una altra dona, les primeres en criticar sempre eren les mateixes amigues, perquè és clar en aquells temps demanar per ballar a un noi i no esperar a que et triessin era com ser lleugera de...Però a mi això em patinava, així que com sempre nedant a contracorrent.
Dit això, em sobta que encara existeixin aquest perjudicis envers les dones, perquè encara existeixen, estic farta a casa de que els meus propis fills m’expliquin aventures d’ells mateixos i d’amigues, i que encara es pugui pensar que una noia que surt massa amb altres nois segueixi tenint l’estigma de PUTA, em posa dels nervis, i es quan a vegades els hi dic jo:
-         I que passa que si un tiu folla amb moltes, és un mascle?
Es quan ells es queden parats sense resposta al que jo afegeixo
-         Tant de dret té una noia com un noi, sembla mentida que encara sigueu capaços d’estigmatitzar a ningú- i els afegeixo- a casa meva no es parla ni es critica a cap noia perquè cardi molt o no, estem en igualtat de drets
I evidentment, a casa quan es parla del tema, es parla sense perjudicis, només faltaria.
Bé doncs, a la meva edat encara menys tonteries, moltes menys, i menys a nivell personal, si hagi de dir alguna cosa, la dic, i sóc capaç d’acceptar un NO per resposta, si li haig de dir alguna cosa a una amiga li dic, si li haig de dir alguna cosa a algun noi també li dic, tant és el que hagi de dir, per exemple  si haig de dir a algun noi M’AGRADES, li dic i punt, deixant la pilota sobre la seva teulada, tant m’és, però ho dic, no tinc temps a perdre, i si haig de dir a una amiga que alguna cosa no m’agrada, o m’agrada també, sigui bona o dolenta, conscient que potser puc perdre una amistat, però les amistats si son bones i lleials no es perden per aquest motiu, sinó que s’aprecia la sinceritat de l’altre.

Així que arribat a aquest punt em remou la sinceritat, i aquest fet no em condiciona, al contrari em fa més lliure del que era i sóc, ja no disposo de temps de jugar a fet i amagar, sinó que més que mai haig de dir el que penso, el que sento, i el que vull, ara bé que la persona o persones destinatàries a tanta sinceritat o rebin bé, o no ho rebin, actuïn o no actuïn es cosa seva com dic jo; pilotes fora!

dilluns, 7 de desembre del 2015

starways to heaven
per parlar de tu i de mi
quan estem asseguts a una terrasseta d’un bar
quan toquem el cel en cada trobada
quan xisclem complets,
toquem el cel,
pugem escales, esglaó a esglaó
comprem i entrem a les botigues
triem els nostres destins
pugem esglaó a esglaó
sense perdre el temps que ens queda
defugim de convencionalismes
perquè ens estripem la roba
i ens mengem la pell
per aconseguir a entrar en aquesta llum blanca
per seguir pujant fins arribar a l’èxtasi
com huracans que trenquen tot al seu pas
nosaltres asseguts a la terrasseta
pugem esglaons amb el pensament
d’arribar amunt més amunt del desig
assolint complaure’ns
com a fita divina dels dèus i deeses
tant sols pugem esglaons
sense cap més pertinença
que nosaltres mateixos

montse pellicer mateu

imatge internet



divendres, 4 de desembre del 2015


som amants fidels a nosaltres
persones que busquen la satisfacció
        si m’estimes perquè no sóc jo?
enmig de tanta bellesa a l’aparador
        els teus ulls cerquen la meva mirada
i allà on tu no em veus t’estic mirant, amor
        sinó em trobes, no saps buscar
com sempre seré jo qui et vingui a trobar
         a ulls clucs sabré que ets tu
perquè amb tantes vides he creuat el món
         he lliurat combats per celebrar-te
i ara, tant sols sense mirar-te puc fer l’amor amb tu
encara que no em somiïs
sóc com la foguera que crema a casa teva
amb olor a fusta i canyella
vaig néixer despullada enmig d’una flama
el meu pit a amamantat als teus fills
         i cada nit em lliuro a tu tota sencera
per escalfar aquesta gelabror
sota un paraigües que és una esfera
        sóc jo aquella amant inconnexa
que quan beus absenta em venera
som, amants fidels a uns criteris
sota els paràmetres de les lletres

montse pellicer mateu

imatge internet



dijous, 3 de desembre del 2015

sobre un mar de gel
tant blanc que trenca el silenci
sentint la poderosa solitud del que és etern
cada petjada trenca el color deixant un rastre
un camí llarg enmig de les portes de l’abisme
com un mirall s’esquerda la fredor
deixant entrar una alenada d’escalfor desesperada
sonant un crit tant esfereïdor que s’obren muntanyes
enrere queda l’asfalt dels carrers de la ciutat
que separa cada finestra, cada terrat
on el cel queda massa amunt per veure’l
sobre un mar de gel de cada paraula
no s’esperen aquelles abraçades infinites
ni es busca l’amor esbiaixat pels monstres
la decadència d’una humanitat en aparença
quan els nens perden la paraula
cap plor despertarà cap consciència

fins que l’amor penetri dins de cada imatge

montse pellicer mateu
imatge internet


dilluns, 30 de novembre del 2015


no s’estima quan marxa
la raó arriba amb el temps
jo no era per tu
ni tu per mi
que llarga l’espera per veure

ha passat el temps
passarà
i no tornarà
la solitud llima l’ànima
i sota el clarobscur neixen flors

quantes pàgines escrites en vers
per parlar de tu
de mi
de tot plegat
per no ser

però els somnis ja m’ho havien dit
abans de que et somies

ara sols queda un adéu
i un futur incert
que ja no ens retrobarà
la lluentor s’ha fos

sobre altres carícies



montse pellicer mateu
imatge google



fa temps que en tinc ganes
he acumulat tot el desig del món
la sensació d'abocar-me
i que t'aboquis
és un repte de lluita salvatge
em poses
et poso
és inevitable quan conflueixen energies
és l'atracció dels cossos

fa temps que en tinc ganes
i quan et vegi
saltaré com un animal ferotge
per devorar-te
tant de temps de constricció
que els marges dels rius ja no són marges

fa temps que en tinc ganes
que cada nit és un ritual
que no hi ha encens que s'apagui
és el deliri de descriure't
escrivint sobre la pell
em poses
definitivament et poso
en qualsevol lloc i qualsevol hora
cada batalla és una victòria

fa temps que en tinc ganes
si, i la meva complaença serà la teva
com els hibiscus cerquen la llum del sol
jo cerco la teva imatge
per venerar tot allò que m'ofereixes
em poses
et poso

fa temps que en tinc ganes


montse pellicer mateu
imatge internet











diumenge, 29 de novembre del 2015



dins d’aquesta solitud que m’esclafa
a través de les muntanyes
en un mar que no he pogut tornar a mirar,
sento l’onatge que em crida a beure de les seves aigües
dins d’aquesta immensa solitud que m’acompanya
la brisa em remou els sentiments que es recomponen
per mostrar-me un nou camí on res està escrit
no hi ha cap paraula per descriure’m ni descriure
allò que em predisposa a caminar sobre la terra
ja he acomiadat totes les meves pors
i m’empeny el temps que comença a marcar les hores
per esborrar tot allò que ha malmès un camí estroncat
cada somni de cada nit em mostra la realitat de cada dia
tinc la fortalesa que neix de la supervivència
erigint-me novament nova,
ara tinc les claus de cada porta de casa meva
pujant cada esglaó per arribar a una llibertat inesperada
eixint per renàixer desant enrere tot el sofriment del dol
per pujar un cim on de ben segur retrobaré l’ànima

montse pellicer mateu
imatge montse pellicer

divendres, 27 de novembre del 2015

FLUIM

Estic endressant la meva casa, poc a poc, la ràbia dona pas a les ganes d’escombrar, d’alliberar-me de tot el que fa mal. Cada cop que surto i m’endinso dins la selva m’haig de posar embolcall no fos el cas de que em piqui un escurçó, per Déu que complicat està tot!
Jo em dic tranqui-la respira, pren aire i surt, atreveix-te a sortir, però cada cop que surto em copsa un rafega d’aire que se m’emporta, i vaig sense control sense destí.
Quan surto a l’exterior  observo les cares de la gent, és una cosa que sempre m’ha agradat observar, segons les seves vestimentes dedueixo la seva professió, segons les sabates el seu estil, segons les cares es reflecteix el seu caràcter, expressions fortes denoten consistència i una certa fredor, en canvi les expressions suaus denoten una certa dolçor, i així m’entretinc mentre vaig caminant, inventant històries de com seran les seves vides, pot sonar a frivolitat o xafarderia però tots portem una història dintre, i a mi m’agrada inventar històries, partint sempre de la meva personal, sempre escric alguna cosa de mi, i alguna cosa inventada, em sobra imaginació.
Així que estic perduda, molt perduda enmig del no res, és com trobar-se sol lluitant contra el món, la sensació d’haver perdut tot embolcall, la sensació d’estar nua per copsar el fred de cada mirada.
Mentre endreço la meva casa, m’endreço jo mateixa, és a dir, després de molt de temps el meu món és un autèntic caos tant a nivell emocional, com mental, con social, de cop i volta tot el que venia fent ja no pot ser, i ja no serà, de cop i volta m’adono que tot s’ha transmutat, i aquella zona de confort ha deixat de ser-ho per convertir-se en una capa de gel.
Retorn a l’adolescència, diria jo, tot per fer, absolutament tot, i precisament no en el millor moment econòmic i social de la història.
El que més em fascina del món del adults, perquè resulta que jo he viscut en un altre món, és les pors, sí les pors sobretot a estimar i ser estimats, tothom absolutament tothom vol el mateix en el fons, però els missatges solen ser incorrectes o no ben deletrejats. I dic això perquè cada vegada que surto a algun local sigui Pub o Discoteca, veig les mateixes cares, tots buscant amb la mirada, i quan tenen una presa ataquen ! BRUTAL!!, això em produeix certa curiositat, si curiositat, enrere queden els dies de cinema quan érem joves quan aprofitàvem per fotre’ns mà tímidament i algun que un altre petó, enrere queden aquelles sortides inacabables per festejar, ARA NO, ara “a saco” sense importar ni edats ni generacions, jo que dec tenir certa aparença de mare perpetua sols atrec a nois joves, que quan els pregunto l’edat em diuen per a mi no és un problema, i jo penso: evidentment però per a mi si, no vull tenir més fills, ara no PLEASE.
-         I jo penso: si us plau algú normal
Seguidament em pregunto
-         I que és normal
-         Res
Ja tot ha deixat de ser normal, tot s’ha tornat com un gran mercat, d’oferta i demanda, de compra i venda, i els que comprem i ens venem som nosaltres mateixos, THE GAME IS OVER
Mare meva on m’he ficat!! O m’han ficat, jo que sempre he estat una criatura indefensa fins ara, però haig de treure la meva part salvatge, si vull resistir.
I resistiré, com a guerrera que m’he tornar, però no entraré a cap mercat, així que segueixo escombrant casa meva, escombro el terra, les finestres, i el taulat, sobretot el taulat, que desprès de l’ huracà se m’havia esquerdat.
Doncs estic sobre el meu taulat, treballant amb ell i contra ell, em dic...
-         A veure pensa...que has de fer? Que cal fer?
I del taulat passo al cor, i aquest que està tocat i molt ferit, plora, plora i no para de plorar de tal manera que puc omplir galledes d’aigua per fregar el terra. Un cop he plorat i ja he fregat el terra, aquest brilla com mai, i jo m’he buidat.
És que els desamors son el que més pesa, quan era jove els amors ferien, però el temps era infinit i l’amor sorgia novament, en canvi ara tot ha deixat de ser innocent  perquè resulta que tots anem ben carregats, i preparats per la guerra, així que la cosa es posa complicada, força complicada alhora de trobar noves parelles, i la veritat és que ningú vol patir. Arribats a aquest punt, em trobo i em veig com una persona ferida però encara capaç d’estimar amb el tot, i sense cuirassa, però la jungla que és un joc de supervivència no és així, per tant no sé si disfressar-me de LARA CROFT, i començar a córrer i disparar bales per seguir estant viva. Si com ho llegiu, UNA SELVA, que copsa amb la vida tant tranqui-la que he tingut fins ara.
Ara l’amor ha deixat de ser gratuït enrere queda allò de T’ESTIMO ET VULL A TU I LA RESTA NO IMPORTA, no ara no és així, ara és T’ESTIMO PERÒ...i aquí és on comencen les dificultats, l’amor és una cosa, no s’atura, però altra cosa és acceptar tal i com és cadascú, tots ho volem tot, i volem viure tranquils, però a voltes no és possible. No ens enganyem a la nostre edat ja hem passat restriccions, renúncies, i etc, i ara no volem.
Doncs la disjuntiva està servida, i no és un enigma, però crec que ja em puc oblidar de l’amor incondicional, ha mort, per creure que l’amor és condicional, o sigui que haig de seguir escombrant casa meva, fins a deixar-la tant neta que sigui un mirall.
Fluir, enigmàtica paraula, però, que és fluir? Jo entenc que deixar-se anar, sense esperar, de fet esperar cansa, esperar empresona, esperar és esperar i desesperar, i jo que desesperada ja ho estic, he decidit no esperar, deixar-me fluir, deixar que passi, que succeeixi, que sigui real i palpable, mantenint-me ben oberta a lo que la vida em posa al davant, sense rebutjar res, abraçant cada instant que pugui ser feliç. Fluir, sí fluir, perquè tot el camí està marcat, com a éssers de llum que som, i tot ha ser com és, no existeix la casualitat, i sense esperar, escombrant i obrint portes perquè la pols marxi de casa, fluiré, perquè la selva no està feta per a mi.
TAL VEGADA el temps i el destí, o les cartes no s’han obert encara, caldrà asseure’s i jugar, i jugar bé perquè l’atzar és una mentida, l’atzar està decidit.
Ara bé, avui no ha pogut ser, i és un dia perdut, però demà qui sap que ens portarà la vida, aquesta aventura de ser i no saber mai que passarà, ni qui es posarà davant del nostre camí, potser aquest és el joc de viure.

Per tant mentre faig neteja a fons d’aquesta casa tant gastada, deixarem fluir, i el temps, sols el temps que s’esgota, em dirà o em donarà la senyal per retrobar un nou camí, que fa temps que la llum que m’embolcalla m’assenyala’t, el procés és inevitable, i tots fem un procés de canvi.