diumenge, 31 de gener del 2016

vull mossegar-te 
        - i mossegar-me
és una dèria o delicte?
és que estic impacient per ensumar la teva olor
quan la impaciència em devora,
m’esqueixa i em desfà,
-         vull mossegar-te
arrencar un tros de tu i menjar-me’l
-         tinc instint caníbal, primari i bàsic
el meu cos esclata quan obres la porta
i es fa hàbil en el joc de l’amor per seduir-te
-         cada sospir cada esglai és un orgasme
vull que em mosseguis
que em persegueixis
arrencant tota la roba que em quedi
perquè, ja fa temps que no la porto per esperar-te

montse pellicer mateu




dissabte, 30 de gener del 2016

entra el sol pel meu finestral
tan acaparador que se m’emporta
puc embolcallar-me de llum encara que sigui fosc
la suau boirina del matí resta malenconiosa
però entra el sol...
a l’exterior el soroll és com un silenci que ressona
un rellotge no para de donar les hores
per recordar-me el temps que és llunyà
però entra el sol...
i allà estàs tu, com un esbós obrin-te pas
jo t’he donat les claus i les eines
sota la capa d’un arc d’iris
perquè jo sóc cada color que hi ha a cada paisatge
però entra el sol...
obrint els braços i les cames perquè entri
inundant-me de ràfegues de vida
cristal·lina com l’aigua del riu que mor al mar
jo m’he fos i impregnat de la terra
tot quan veus té gust a mi
jo tinc el regust i l’olor del que contemples
quan la vida arrela dins del meu ventre
com una divinitat

sóc part d’un univers que mai s’acaba

montse pellicer mateu
imatge google


dissabte, 23 de gener del 2016

cerco el diàleg entre la màgia de la lluna i jo
enigmàtica em mira i m’encisa
pintant el cel de color blau entelant la foscor
m’enamora el seu joc d’ombres per mirar-me
és la poesia que em delata quan els meus ulls et troben
entre rialles i esquitxos de felicitat
dins la bombolla dels meus somnis estàs tu
enigmàticament sense saber-ho
avui passejaria la nit per estimar-te
fins sentir la gelabror de l’albada
contemplant com els estels s’apaguen amb el dia
i aquesta lluna resta a l’ombra del sol

montse pellicer mateu

imatge google



dilluns, 18 de gener del 2016

on és l’amor que ha fugit entre muntanyes?
on és que no escolta els crits ofegats de les persones?
on és l’amor del que tant es parla?
ens ha abandonat i deixat sols en un món feréstec
on la gent s’abandona als plaers i la desesperació
on emmudeixen les mentides
i el dolor tatua les pells de cossos assedegats
on ets amor que tanta falta ens fa?
jo sols veig aquell plor d’un infant
i les imatges de restes de naufragis cercant la llibertat
veig els rostres de les persones desencisades
i aquell impediment que tenen per estimar
on ets amor que tanta falta ens fas?


montse pellicer
imatge google



divendres, 15 de gener del 2016

Estava perduda, almenys això creia, però reconec que no tant, un no s’acaba de perdre, i menys a segons quina edat.
-         Ja som grandets!! Per saber el que volem i el que no volem
És potser una afirmació tòpica o típica com vulguem dir, però totalment certa, quant ets jove tot conforma part d’una utopia, d’un somni, i la pròpia inexperiència ens fa cometre errades. Però durant aquest llarg o curt camí per la vida (segons es miri), t’adones de que hi ha una etapa en que el pragmatisme no existeix, està absent, fins que poc a poc, et vas alliberant de complexos, de vergonyes, de estereotips, de prejudicis, i de perjudicis, i el pragmatisme s’obre pas en la nostra manera de fer i de pensar. No és que es deixi de banda l’amor, l’estimació, els sentiments, ni les emocions, perquè sempre hi son i hi seran, el cas es que comencem a pensar d’una altre manera, encara que reconec que els sentiments i les emocions son difícils de gestionar, quan un o una som sensibles no hi maneres de canviar, és impossible, però si que podem veure les coses des d’una altre perspectiva.
Bé arribat a un punt en el que la vida ja t’ha ensenyat les seves urpes, que ja he rebut unes quantes hòsties, el plantejament que em faig és el següent:
-         Seguir essent jo, i sense paraigües o amb paraigües
Bon plantejament, teòricament és correcte i la resposta és obvia:
-         Amb paraigües, sempre
Però amb paraigües no seria genuïnament jo, actuaria d’una altre manera, i el que és evident és que vull seguir essent jo, amb tot el que comporta tant per a mi mateixa com per els altres, per tant sense paraigües, EPSSSSS sabent que seguiré rebent cops per tot arreu, però ho sento la meva decisió, no vull paraigües.
Ja està decidit, doncs bé un cop decidit aquest punt vital en la meva existència i assumint que vindran dies de plors, depressius, i d’altres, res més a afegir.
Per tant un cop sense paraigües, entro en aquest nou món, i si dic nou perquè no és com jo el recordava, i em trobo que tot plegat és una jungla de decepcions i desencisos, on tots i no ens enganyem, que com dic jo ja som grandets, continuem cercant a aquella persona a qui estimar i que ens estimi, i ens acompanyi en la nostre solitud. Ara bé hi ha diferents maneres de gestionar aquestes solituds, jo que encara que sembli que no, sóc molt observadora i em quedo amb tot, si, com un sentiu amb tot, no se m’escapen ni mirades, ni gestos, ni expressions, ni res.
Em trobo plantada en un món que no m’agrada però que respecto, però veig massa dolor, dins de cada persona, i amb això no vol dir que jo no en tingui de dolor, ni sigui una més, però parlem de gestionar la solitud. Un cop acceptat que el que quasi bé tothom cerca és estimar i ésser estimat, i ho dic perquè parlo amb gent, com es gestiona tot això, aquesta necessitat?
Aquí bé la complicació que es tenir una edat, i amb això no vull dir ni massa gran ni massa jove, però a veure... Uns decideixen no voler complicar-se la vida, buscant sols sexe ( ara bé al cap d’un temps segueixen sentint-se profundament sols); Altres busquen a la primera cita una parella en serio ( per Déu això es desesperació); altres fan el que poden...I em fa mal, em fa mal tot plegat.
Em fa mal perquè tot és un aparador, des de les noves tecnologies, Facebook, tinders i diverses aplicacions, pàgines web, etc...BENVINGUTS A L’ERA MODERNA, JA NO CAL CONEIXER-NOS EN PERSONA, ANEM PER FEINA!, no critico ni criticaré a qui els usa, jo hi sóc i he estat en algunes d’aquestes aplicacions en les que de veritat em sentia com estar en un aparador, en el que penges la teva foto i et trien per si físicament atraus, doncs la veritat, no gràcies.

D’altra banda em reconec que sóc una mica bleda, jo ho barrejo tot, sexe i amor, no tinc mesura, però com que ja porto anys amb mi mateixa, ja em puc suportar, i puc suportar el fet de ser jo, i el fet de que sempre espanto, en sóc conscient, quan en el fons de tot sóc poc complicada, o potser molt, de totes maneres, quan surto i poso els peus a terra, sento com perdo l’equilibri, i com jo dic, no visc en el món de Disney, però visc en el meu propi món, on sols busco, la pau, l’harmonia de ser, d’estimar i compartir, perquè us ho ben asseguro la cosa està ben revolucionada. Així que qui es topi amb mi es trobarà amb una cosa ben rara, ben estranya, però es que no hi puc fer més, ja no, ja sóc gran per canviar, i no vull ser reiterativa, però ja m’accepto tal i com sóc, que ja és molt en mi mateixa.

què té l’amor que ens atrapa?
-         és un dolç pecat que ens nodreix l’ànima
o té gust a xocolata i ens perverteix?
-         potser és la incondicionalitat del ser
ara, vull volar mentre em treus la roba
per sentir que sóc la dona més bella del món
i encara que sigui per un instant que aquest sigui diví
tota teva, per tu
abocada a la seducció enmig de rutes salvatges
així i sols així em puc sentir tant sencera com sóc

montse pellicer mateu
imatge internet

150116


dimecres, 13 de gener del 2016

i si estic és perquè vull estar
romandre sobre catifes de roselles
a cada petjada una empremta
perquè sóc joc inoblidablement jo
irreverent, desequilibrant-me i equilibrant-me
gravitant sobre la terra que flueix
esquitxant instants de felicitat plena
si estic és perquè vull ser
erràticament erràtica
dolçament imperfecte
surant sobre dunes de deserts impassibles
cercant aquell oasi on reposi la meva essència
simplement estic perquè vull estar ara

montse pellicer mateu

130116
imatge google


diumenge, 10 de gener del 2016

atrevida, i impulsivament imprevisible
la vida distribueix cada camí  sense el nostre permís
ni tant sols els nostres mots  son casuals
sense esperar, ni saber m’inundo d’alenades
quan la pell frisa per la complaença d’una carícia
entre la roba i la nuesa que s’amaga
deixant obrir pas a la fluctuació de sentiments
és quan em sé orfe del control del meu destí
perquè res es pot traçar quan l’horitzó és inabastable

montse pellicer mateu

100116
imatge google


dimecres, 6 de gener del 2016

rebrollen aquells instants de plenitud
quan em puc mirar i no diluir-me
copsant el degoteig del desig que m’allibera
tota jo i sencera puc oferir-me
acceptant viure un present ple de carícies
mentre el meu cos i la meva ment
                          entren dins l’imperi dels sentits
                              aquell que m’obre les portes per besar-te

montse pellicer mateu
imatge google

dimarts, 5 de gener del 2016

Doncs aquí estem, pensant, i pensant bé, un altre cop, l’amor o el pragmatisme, el que és bo i el que és dolent, no cal pensar més, no cal.
L’amor que ens arrossega i que sabem el port, o el pragmatisme que ens tanca les portes de la felicitat suprema que suposa l’estimar i sentir-se estimat?
Maleït amor quan no es pot tenir, i maleït quan es té, quan es sent, no cal enganyar-nos més i menys a les nostres edats, que ja som grandets!
Posem cada persona i cada cosa al seu lloc, si, posem-ho tot ben posat, i recollim la parada, comencem a llençar tot el dolor del món, tot el que portem a sobre, cada pedra i cada engruna, que no ens deixa avançar. Avançar, si, avançar a on volem arribar, comencem a tenir clar que estimar no és una tonteria ni una mentida, i afrontem-ho, tal qual.
Tenim tot el temps del món i alhora anem compte enrere, però tenim tot el temps del món per alliberar-nos i avançar cap a un futur que de ben cert és incert. La incertesa és l’essència de la vida, i això ens fa lluitar i seguir el nostre camí.
Els camins estan marcats, tot ens porta a una fita, que encara que desconeguda és una fita, podrem assolir els nostres destins o no, tal vegada haurem de viure altre cop per assolir-los, però ara els tenim a les nostres mans, i sabem que hi ha vincles que ens tindran lligats per sempre, una simbiosi, un llaç que subtilment ens uneix.
Arribats, a aquest punt, que és un fet ineludible, decidim que fer amb les nostres vides.
Tenint en compte sempre que les persones no canviem sols modifiquem les nostres conductes, canviar el nostre ser, quan ja ha estat configurat és una tasca perillosa, no ens enganyem en aquest punt, tots som  únics i especials, i això és la nostra riquesa.
Parlem de prioritats, com he dit abans cada cosa al seu lloc, cada persona al seu lloc, i tot en harmonia, jo em contento amb el sol fet de que m’estimin i estimar,  no demano res més aquesta és i ha estat sempre la meva prioritat.
Però també disposo de temps, com també he dit, de tot el temps que em concedeixi la vida, per esperar, tenint en compte que no sóc perenne, però tinc paciència, molta paciència, tota la del món, per saber i tenir la certesa de que un dia trucaran a la meva porta, i jo prendre una decisió, lliurement. No es pot eludir el que ja és obvi, per tant no cal torturar-nos ni analitzar tant les coses, tot és simple i és redueix a una simple elecció, estimar o no.
Ara que m’he alliberat i que puc ser jo, i quan dic m’he alliberat ho dic, perquè ja no tinc odi, ni ràbia, ni desamor, sinó que puc sentir estimació i amor, ara sé que estic en pau amb mi, i aquest fet, em proporciona un benestar que encara que no és estàtic, és constant, aquest fet em dona la seguretat de que ara, les coses es posaran a lloc, i que el camí que he emprés en solitud serà el meu camí, el que jo vull que sigui i com sigui. Ara sé que puc, que ja no tinc por, que m’estimo el suficient per no sentir dolor, perquè el dolor de l’ànima és el dolor d’un mateix.
Així que aquí estem al punt de partida, pensant quan tot és simple, molt simple, i sabent que el futur ens desperta cada dia amb un raig de sol, els núvols dibuixen figures, i que seguirem enllaçant lletres. El final que vulguem tenir, serà aquest, i en som coneixedors.
Les energies, els esperits que ens acompanyen ens han ofert una oportunitat única en la vida, no la desaprofitem, per fantasmes que no existeixen ni existiran mai, sols dins les nostres inseguretats personals.
Ara bé, pensem, i pensem bé, és el moment, gestionem bé les nostres emocions, sentiments i dolors, gestionem-los bé, és tot un aprenentatge, i quan la vida sembla que no viu i quan sembla que ja ho hem fet tot, pensar com deia Martí i Pol  que “tot està per fer i tot és possible”, ens queda molt per fer, per donar, molt, tant que potser ho acabarem en la pròxima vida, no ho sabem i com que no em son conscients, visquem aquesta i fem-ho possible, arribem a un quorum un estatus de tranquil·litat aquella que tots desitgem i descansem sobre els coixins que ens donen aixopluc al cap. Jo espero, no tinc cap pressa, esperaré tot el temps que em quedi. La vida ja ens ha dit el que hem de fer, i no podem ser massa tontos o massa intel·ligents per fer oïdes sordes.
Així que comencem l’any, i cada dia amb el sol propòsit de viure, de gaudir de cada instant bo, no de sobreviure, sinó viure. El dia que entenguem la diferència entre una cosa i l’altre podrem copsar la felicitat que tant busquem, perquè la constant en les persones és poder ser felices, estimar-se i donar-se, cal només saber el que volem, el que volem ser, a on anem, i com ho volem. Un cop contestades aquestes preguntes començarem a viure que no és poc.
Cal tenir ganes de ser, de sentir i de viure, cal sentir-se capaç i valent per enfrontar cada repte, i quan la vida et va malament que creus morir, atrapa un instant de felicitat, estima i estima’t, quan t’estimis la resta de coses vindran soles. Tu pots, tots podem, i tots escollim a cada instant la vida que volem portar, son eleccions senzilles, fàcils, escollim i escollim bé, el que decidim ara, ens marcarà el següent pas. Així que estima’t i estima’t molt a tu mateix per ser lliure i començar a descarregar totes i cada una de les pedres que portes a la motxilla, allibera’t.

Montse Pellicer Mateu