dimarts, 30 de desembre del 2014

30 de desembre de 2014



a vora de la teva calidesa
esparracant espurnes de cendres sobre la llar,
amb una copa d’alcohol entre les mans i una melodia de fons,
a la vora i ben arrambada al foc
les galtes es dibuixen de color vermell, els llavis color maduixa
i els ulls brillen anegats de les llàgrimes que els banyen,
gaudeixo de pensaments febrils de records que resten llunyans
pressentint el futur d’un nou temps que s’enceta al ressò de les campanes,
a cada campanada una peça de roba, i una perla de raïm
a les dotze campanades el foc deixa anar la flama i consumeix el passat,
ara començo sense res a sobre com qui arriba al nou món
esperant conquerir horitzons plens de quimeres, utopies i somnis
desitjant-te tota jo, simplement, perquè res no tinc sinó sóc jo ara i aquí

montse pellicer mateu
“temps de neu”
Imatge google



dissabte, 27 de desembre del 2014

AL minut 1:28:00 poema meu recitat per Esther Villanueva



abraço el tacte fred del guix que embolica la finestra
i mentre l'abraço es desfà entre els meus dits com engrunes,
jo les deixo caure sobre el terra fred de pedra,
sobre el que jauen els meus peus descalços,
m'agrada mirar per la finestra, amb la mirada perduda,
per perdre'm entre els meus pensaments, per perdre'm a mi mateixa,
amb poca vestimenta i deixada anar al vol, puc sentir-me indefensa,
volàtil com la vida que em xarrupa, m'esgota i em va consumint,
vull conservar la imatge de la llibertat estàtica de la joventut
emmirallar-me dins l'horitzó que no miro però imagino,
surar sobre una illa que un dia vaig pintar amb versos absents,
trencadissos com les copes que he vesat tantes vegades,
vull cridar que he guardat els meus somnis per somiar-los
que m'he vestit i desvestit tantes vegades pensant en la teva abraçada
oblidant-me d'un present ple d'espurnes i esquitxades enfarinades de sucre,
sentint el gust a mandarina, olor a herbes, tactes de vellut i fum d'espelmes

montse pellicer mateu




diumenge, 21 de desembre del 2014

21 de desembre 2014



el silenci més fred de la ignorància
quan prenc la copa per brindar
i somric sense saber les teves intencions,
fent tot el soroll del món
m’omplo d’aire mentre l’estomac em fa un salt,
en aquest moment decideixo perdre tot aire d’innocència
deixar de banda la ingenuïtat
i afrontar que no he vingut a jugar,
ni a parlar,
ni a pensar,
deixo de sentir fred per sentir l’escalfor a les galtes
i tinc por de marxar
ara que deixat les sabates a l’entrada de la cambra,
llenço la copa sobre el terra
fent un trencadís semblant al trencaclosques de la vida
he brindat per deixar l’estupidesa a la porta de casa
per embriagar-me d’aprenentatges
sóc la teva fidel alumna

montse pellicer mateu
21.12.14
imatge google



dijous, 18 de desembre del 2014



Les persones hem nascut per viure en companyia, parlo per mi i les meves conclusions després d’anys de bagatge per aquest món, penso que tots necessitem tenir a algú al nostre costat que ens acompanyi en el nostre projecte de vida, i encara que la soledat a vegades es necessària no és el nostre estat ideal. De totes maneres tot i cercar aquesta companyia, aquesta comprensió, aquest amor,  “més val estar sol que mal acompanyat” i aquesta dita que a vegades diem en broma és certa, com també és certa la dita que diuen a Espanya “siempre hay un roto para un descosido”, encara que aquesta última una mica barroera,  és veritat, tots tenim a algú que es per nosaltres, la qüestió està en trobar-lo, estar en lloc i moment adient per conèixer-lo, i que saltin espurnes de felicitat.  Una vegada trobada aquesta persona per nosaltres el problema està en conservar-la, mimar-la, i caminar junts amb molta paciència, sobretot paciència, i com és evident i normal en tota relació sempre hi ha un dels dos que té més paciència que l’altre, sempre un dels dos dóna més que l’altre, i en aquesta generositat està l’equilibri. Passats els anys, quan un té fills i s’oblida de la seva identitat, de la seva parella, dels seu projectes de futur, dels seus somnis, per abocar-ho tot en la criança d’aquestes criatures que decideix portar al món, quan tot això tant meravellós succeeix els anys comencen a passar un darrera l’altre i quan et dones compte i després de tanta lluita ja et trobes a prop de la cinquantena, i rescates tots els records, tots els anhels guardats, i intentes fer-los possibles. I si, a prop de la cinquantena tornes a mirar la vida, la teva parella, el teu camí recorregut i et mires a tu mateix i et preguntes: qui sóc jo? I que he aconseguit de tot allò que pensava aconseguir?. I et fa por fer balanç. Tornes a ser el gran desconegut o la gran desconeguda, personalment penso que no es ser desconegut o desconeguda és tornar a estirar el fil a on s’havia tallat, i quan l’estires estires tot el que ets. Doncs bé, ara passat tant de temps, miro el camí caminat, el camí fet, el balanç de lo bo i lo dolent, i pesa més les coses bones, però si em miro el mirall a vegades no em conec i intento atrapar una imatge que naturalment no tornarà a ser, i ara intento retrobar tot allò que em va fer com sóc. I tornant al fil del meu monòleg, sobre la solitud o viure acompanyat, cadascú és lliure pensador, cadascú té la seva història i els seus motius, segurament hi haurà molta gent acompanyada que és feliç, d’altre no tant i no té el coratge de caminar sola, d’altre viurà sola sense voler-ho, d’altre viurà sola perquè vol i es feliç, d’altre cercarà la seva mitja taronja, tant se val el cas és ser feliç, cercar un tros, un instant de felicitat durant el dia, perquè la felicitat va i ve, no és constant, per això quan un té un brot de felicitat durant el dia cal allargar-lo. Un consell, sigueu feliços i felices.




dimecres, 17 de desembre del 2014



No es que m’importi massa el passat, com bé es diu el “passat passat està”,  i és cert, no hi podem fer res, no podem tornar enrere com a la pel·lícula “El efecto mariposa”, perquè si poguéssim, pensem bé abans de contestar, quantes coses canviaríem? I quines canviaríem?, aquesta és una bona pregunta per pensar. Però de fet el que som ara s’ha anat configurant al llarg del temps amb els nostres encerts i els nostres errors. Tots hem comés errors segurament que sí,o a lo millor n’hi ha que haureu tingut una vida “perfecte”, cosa poc probable, crec jo. Però jo que sempre dono voltes i més voltes a les coses, les regiro, les capgiro, les penso, les repenso, i no em conformo, sóc una ànima inquieta, em reconec “pecadora” he fet coses de les que em penedeixo, i a voltes em creen desesperança, i em mengen els remordiments, però en altres moments li dono la volta i veig la seva part positiva. El cas es que quan baixen els núvols els dimonis em remouen, i la meva melangia plora i no tinc cònsol. Porto tota la vida intentant esborrar moments, i inventar-me’n d’altres, però el que ha passat és història, el que he viscut és el que m’ha tocat viure, per alguna circumstància en especial, i el voler canviar un fet és impossible. Voldria tenir més vides, i reviure, però em sembla que malgrat diuen que tornarem a viure, en el cel, reencarnats o bé que som energia, jo que he vist morir al meu sogre i més tard al meu pare, no acabo d’encaixar bé aquestes creences. Quan he vist la mort, i la he sentit m’he preguntat quin i com serà aquest traspàs, s’apagarà la llum? Veure’m una llum? Ens reencarnem?, o fluirem?, no ho sé, no acabo de tenir la fe necessària per no pensar que sols s’acaba i prou, i a vegades contemplo el pollastre que he comprat i que ens anem a menjar pensant que també era un ésser viu, que respirava i bategava, i ara sols era un tros de carn davant meu, ja sé que no som pollastres, però som éssers vius com ells. Arribades aquestes conclusions i experiències, sols puc dir que la vida és massa curta, ens queden moltes coses per fer, i jo em poso nerviosa perquè no dono abasta en fer tot el que vull fer. Anem pas a pas.
Montse pellicer mateu 
17/12/2014

 

dimarts, 16 de desembre del 2014



temps  d’endevinar-me
mentre els dies es queden sense llum
i espurnes de melangies es remouen sobre el meu cos,
gris, gris, els núvols han teixit un vel gris sobre el cel
a vegades un raig de sol s’escola enmig de cotons
per regalar-me la promesa de quedar-se,
ara és gris, i el plugim xopa la roba fins arribar a la pell
que s’humiteja, es refreda cercant el foc  que  escalfi
un cos febrós de les teves paraules per canviar el món
vestint-lo de colors efervescents  com les primaveres,
temps per endevinar-me
pintant imatges, rostres, records i melodies
quan el món es regirà i la vida camina perduda
montse pellicer mateu
16/12/14