diumenge, 28 d’octubre del 2018



i aqui i allà
avui i ahir
sóc feblesa que passeja insomne
amb la nocturnitat d’un lladre
que vol robar temps als carrers
a les pedres estàtiques
a la sorra infinita que creix i decreix
al caprici de l’aigua
em netejo amb la cura de l’anima
llueixo una fina capa de pomada
sentint cada punxada del dibuix del tatuatge
que entre cames i braços
fins arribar al pit m’embolica la vida
i aquí i allà
agafo el plaer d’estimar els teus llavis
amb aquesta pell resseca
i un bes ple de dubtes i esperances
l’espill que no enganya
em fa la fotografia del meu jo
que lluita entre l’ara i l’ahir
perquè les rosella és sempre una rosella
i una dona sempre és una dona

montse pellicer mateu
imatge xarxa

dimarts, 9 d’octubre del 2018


escric evitant les meves febleses
tant elevades tant humanes
desfaig tots els camins
em desfaig...
no m'agrada a voltes el meu desequilibri
quan l'emoció em dibuixa fràgil
i em sento nua de mi
orfe d'un tu, d'un demà, d'un jo,
i torno a ser jo
en el mateix punt de sortida
immòbil
tremolant com un núvol davant la turmenta
somiant en les nits d'estiu
vora el mar on el cos no importa
hiperventilant-me quan m’angoixo
jo sempre jo sentit la solitud
com quan em faltava el pare
orfe de les carícies desitjades
ignorant de la vida
rient-me de la meva pròpia estupidesa
jo i sempre jo
aprenent d'una vida retornant al meu principi
desant cada passa,
comptant estels de l'infinit
i sola, brillant la joventut
que marxa de la seva plenitud


montse pellicer mateu

diumenge, 7 d’octubre del 2018





i arriba la tardor...
i cauen les fulles amb el cel emboirat
no sé que passa amb el cel quan es gris
que els pensaments se’m cauen,
amb el cos adormit sento els primers calfreds,
les paraules juguen amb els versos
i la poesia torna a la melangia
la sensualitat...
dins els núvols busca l’excitació
he perdut el gust dels teus llavis
i els meus ressecs palpen la llengua eixuta,
no faig goig ni festa quan em despullo
m’abrigo amb aquest temps que juga a amagat
em dispenso el dret a no sentir
ni voler...
la solitud vella...
vetllant el tast d’aquesta pell que s’emblanqueix,
mentre visc en el sofà mirant imatges
encara puc somiar en les nits viscudes
amb les meves mans entre les teves,
aquestes que no son meves, perquè...
l’amor és un dret a posseir?
ara que els colors s’entornen i el sol perd la força
obro els ulls, per tornar a fer el llit
obrir les cortines i finestres
per romandre tapada amb aquest llençol de fil
esperant que el joc de la vida segueixi guanyant
ara en un temps que canvia, obriré les meves cartes
i el desig...
intacte

montse pellicer mateu
certeses 2017
imatge google