dilluns, 7 de gener del 2019


em pregunto perquè el crepuscle té aquesta melangia
quan s’adorm el dia i comencen els somnis
miro al cel i pregunto d’on ve aquesta tristor desmesurada
aquesta certesa de que tot s’acaba i vull continuar
em pregunto aquests colors que dibuixen el cel
que em porten aquesta melangia de la fi d’una esperança
portant-me a aquesta nit fosca, plena de llàgrimes
volent abraçar aquest dolor i fer-lo part de mi
inconscientment sé que és una part molt meva
volent sentir com se m’obren les entranyes
i se’m trenca el cor, sento aquesta sensació desesperada
i no et vull deixar anar, com una romàntica enpedernida
però en el fons de la meva ànima, sé que haig de tallar la corda
aquest fil invisible que ens uneix i deixar que la meva carn s’estripi
desitjant el teu alè una vegada més, aquelles carícies acompanyades
enyoraré cada viatge, cada poble, cada instant
però fa temps que em vas deixar anar, menyspreant la vida
i ara en el crepuscle d’aquesta nit, sé que ha arribat l’hora
de deixar-te, de deixar-me, començar un nou camí
amb tot el dolor del món, perquè ja tenim l’ànima ferida



montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa