dimecres, 27 de febrer del 2019


voldria portar una cuirassa ben cenyida al cor
al cos i al cap, però si la prenc es desfà
aprenc del temps, de l’enyor, i del dolor
-         dóna’m la mà per no caure de la vorera, diu el meu cor
jo rebel de mestres, no faig cas perquè vull caure
i caic sobre l’asfalt gris i desgastat per tantes passes,
necessito caure a fons, endins, es quan em retrobo,
ni els anys ni els refranys sobre el temps em donen la raó
ni posen al seu lloc a ningú, això son llegendes urbanes,
potser és el que ara em diem, karma, deu ser el meu,
es quan sentor la buidor del ser, aquesta subtilesa
per sentir-me amunt i tocar la felicitat, l’eura de la vida,
     hi ha moments dilapidats per les paraules
i pels fets que constantment imprevisibles marquen l’existència
soc una soldat coneixedora de cada combat guanyat i perdut
he guanyat a la vida, vencent la por a la mort,
guanyo sempre a l’amor,  i entre la contradicció de tu o de mi
la inequívoca sensació és acceptar  la meva consciència


montse pellicer mateu
certeses 2019