dissabte, 24 d’octubre de 2015

LIKE A WIND

Ho va saber, ho va sentir quan la veia caminar cap on era ell, aquella criatura somrient, amb cabells recargolats, era ella, sols ella, únicament ella, i la va voler.
Aquella criatura que s’estava alliberant, una criatura ferida, amb un toc adolescent, i la va voler en aquell mateix instant. Sabia que el tornaria boig.
A mida que l’anava veient, i ella l’anava refusant, el seu interès creixia, el seu desig augmentava i no podia estar aprop de ella sense sentir aquella atracció que feia temps no sentia.
No estava preparat per estar amb ella, ni tant sols amb ningú, aquella dona estranya, innocent, i desmesuradament intel·ligent, aquella dona li va obrir esperances, aquelles tant perdudes feia temps.
Però vist des del temps mai va saber entendre-la, potser no s’entenia ella mateixa, mai va saber estar a l’alçada, ni comprendre aquell món interior tant particular, ella dibuixava mapes a cada instant, i traçava noves geografies, ell es sentia insegur i petit. No podia sobreviure-la, no en sabia, i la va deixar anar, sabent que ella mai més tornaria, perquè li havia trencat el cor, i ella que sempre perdonava, aquest cop ell sabia que no donaria marxa enrere.
Passats els anys i en plena vellesa, sols pot deixar anar llàgrimes perquè mai més va trobar ningú igual que ella, va buscar, i no va trobar, però conscient de que l’havia ferit i penedit del mal causat, no li estranyava que ella hagués tancat la porta per no obrir-la mai més.
En el seu moment, ell no va ser valent per conservar aquell amor tant intens, ni aquella dona que encara és ara, li tenia el cor robat, ara sols recorda, i es pregunta perquè la va deixar anar i no va poder canviar les coses, o no va voler en aquell moment.
Ella era com el vent, volia ser lliure, i estimava lliure sense mesura, però això ho va entendre massa tard, quan tot es va acabar. Ella és el vent, la brisa del mar.

Montse pellicer mateu



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada