dissabte, 31 d’octubre del 2015

espero
sabent que no puc esperar res
estic aquí molt lluny
m'he tornat part de tu
          i tu part de mi
el dilema és prou greu
no hi ha solució
         sols esmorteir l'espera
fins que el temps dilueixi
cada ombra del teu cos
així s'haurà acabat l'espera
          els versos s'hauran exhaurit
i quan tot sigui un record
la vida seguirà girant
          filant nous fils
          teixint nous camins
i em calçaré per caminar
espero
          lliurement espero el meu instant
          i que el meu petó infinit sigui sols un petó
          - entre tants petons-
quan tot no signifiqui res
hauré curat les ferides
          espero que la solitud no sigui llarga
          - quan no tingui més preguntes
            no em caldran respostes-
quan tot dormi en calma
em despertaré sentint-me nova
          -i aquest dia estaré sencera
           segura per creuar l'horitzó-


montse pellicer mateu
imatge google













divendres, 30 d’octubre del 2015

Son les nits de tornada
els dies persistents
i em sonbrevisc
i em refaig
no m' aturo
son les nits que em tempten
i a palpentes
m' atanso cap a tu
de mil maneres possibles i cap
a un pas de tu
i no he trucat a casa teva
perquè ja n' he sortit
la inquietud és mala amiga
quan els somnis et somien
i jo encara vestida de llum
sóc ombra que juga amb vitralls
sobre el coixí resta el meu alè
i entre llençols llueixen els versos


Montse Pellicer Mateu

imatge google




vas tancar els ulls
i et vas deixar anar
sabent que era a mi a qui em feries
sabent que em perdies,
i no et va importar
era amor el que senties
tal vegada un joc esfereïdor,
em vas anar esmicolant
em volies posar una bena als ulls
fent-me creure que em perdia,
quin mal que fa ser covard
pel qui no vol perdre i ho perd tot
-                             tant poc m’estimaves
-                              que em vas deixar anar
-                                    tant sola, tant trista i ferida

quan has obert els ulls
jo ja havia marxat
-                      ara el dolor m’ha esguerrat l’ànima
-                      m’ha fet davallar fins sota terra
-                     però he marxat
ara queden engrunes d’un passat

per refer el nostre present

montse pellicer mateu
imatge google



dijous, 29 d’octubre del 2015

que difícil ha estat tot
complicacions
jocs i mentides
que és la veritat?
-                          s’ha perdut amb la vergonya
però jo ja no tinc vergonya
ni tinc por de ser com sóc
ni sóc princesa
ni sóc cap capritxosa
-                        ni mai ho he estat
s’han acabat els contes per contar
les paraules ja no parlen
els meus ulls ja no et miren
-                        tinc un passat i un present
una maleta per marxar
i pedres per llençar
-                       un futur per encarar
-                         i un lloc, una mirada on poder entrar


montse pellicer mateu
imatge google






PARLEM D'AMOR

Per parlar parlem de tot, i clar, parlem de l'amor i del desamor l'un no existeix sense l'altre, van acompanyats.
Com s'entén aquest fenomen que ens dona tant i ens treu tant, que ens dona tanta felicitat i ens fa tant infeliços, que és l'amor?
L'amor té moltes lectures, crec jo, per a mi l'amor és un huracà, és un turmenta, jo m'he llençat a l'amor de ple, estimo amb intensitat, i no tinc mesura, després si les coses van mal dades, ploro durant dies i dies, mesos i mesos i mai marxa aquest sentiment d'estimació. Per a mi l'amor és generós no és possessiu, flueix, i és sincer. Jo fins ara que he tocat de peus a terra em creia que era com una princesa, que tothom pensava com jo, i últimament m'he fotut una gran patacada, perquè he vist les cares de l'amor i el desamor. I com a poeta que sóc m'ha donat per escriure varis poemaris que en realitat han estat com cartes de desamor, i ha estat com una teràpia.
Jo he tingut pocs amors en aquesta vida, perquè he tingut parella de llarga durada, i he estimat, he estimat tant que per la seva felicitat jo he estat infeliç. Jo no volia entrar en aquest món de desencisos, desenganys i gent de pedra, però he obert els ulls, perquè veig que la gent està cansada de decepcions, està ferida, i aquestes ferides provoquen desconfiança, ja ningú es refia de ningú, ja s'ha mort l'amor.
Moltes persones viuen turmentades per experiències passades i quan comencen una de nova, van amb peus de plom, amb cuirasses, i encara que no totes, no es donen plenament a l'amor, a l'altre, i això fa que no puguin arribar a mantenir relacions llargues, perquè no permeten ni un pas en fals, ni un, i això vol dir que han tancat portes, i que mai trobaran ningú tal i com volen.
D'altres segueixen creient que hi pot haver amor, que encara el poden trobar, però la veritat és que tot és molt complicat, ja que parlem de gent que ronda la quarantena i la cinquantena, i a les nostres edats ja no es canvia, es modifica però canviar no es pot. 
Jo com que sóc ingènua seguiré creient que es pot aconseguir, i he decidit no tancar cap porta, possiblement em foti una altre patacada, o potser no.





amb força em vas agafar de la nuca
em vas besar mentre m’agafaves el cul
per apropar-me a tu,
i frec a frec entre la roba et vaig sentir
xopant-me,
amb un instant estàvem nus sobre el llit
donant-nos un bes infinit
el meu,
les teves mans sobre el meu front
els teus braços acaparant el meu cos
els meus llavis enganxats als teus
el teu sexe acariciant la meva pell,
el meu sexe desitjant-te
érem un entortolligats
fets un garbuix,
per estimar-nos,
la teva llengua em resseguia
la meva et besava,
no calien més paraules
cada instant era una festa,
ajaguts sobre el llit reposàvem
i jo imaginava versos
no he escrit mai tantes paraules
per descriure lo indescriptible
mai has entés que totes ens definien
perquè no hi ha amants amb tant deliri

per omplir els carrers amb el silenci dels gemecs



montse pellicer mateu

imatge google






dimecres, 28 d’octubre del 2015

em descol-loca
m' alucina
sentir-te
és una fantasia
entre tantes irrealitats
m' esvera
fascina
excita
una efervescència
una guspira
em pot encendre


Montse Pellicer Mateu

imatge google


distància


dimarts, 27 d’octubre del 2015



em bec cada espurna de tu
m'engalano per seduir-te i embolcallar-te de mi
és la sensació de tenir-te 
a un mil·límetre de mi
no hi ha res que em posi tant com desitjar-te
i deixar-me caure sobre el teu llit
on tinc el plaer de complaure't
- i em complaus
     mentre navegues sobre el meu ventre
        xuclant la meva pell-
- i jo t'obro les portes del meu sexe
      per sentir-te molt endins
és l’èxtasi diví que ens obre les portes del cel
- o les de les infern
   -on salvatgement lluitem sense treva-
et mossego els teus llavis 
per endur-me un poc de tu
per mossegar-te les orelles després
i acariciar-te la pell amb la llengua
-lentament
per quedar-me amb part de tu
em bec cada instant, cada gemec, cada desig
a un mil·límetre de tu 


montse pellicer mateu

imatge google





dilluns, 26 d’octubre del 2015

quan cau la pluja jo em xopo,
amb la lentitud del dia
em sobrevisc per damunt de les paraules,
una a una desfilen davant meu
construint una cal·ligrafia
per dir-te t'estimo,
per damunt de tot m'estimo jo
però l'enyor en dies de boira es fa inevitable
i se’m remou l'esperit
pausadament cauen les gotes
donant pas a un cortina d'aigua
que jo vull travessar,
mentre faig les maletes per viatjar
vaig buidant l'equipatge
per emportar-me una càrrega lleugera
que em deixi emprendre el vol
i m'adono que tant he estimat
que ja no sento
la decepció ha obert un esvoranc
buit de paraules i promeses,
he aprés a no confiar en les mirades
l'amor no és dona gratuïtament
quan el cor no té cuirassa
i la pluja em nodreix la melangia
per plorar sense recança
perquè ja no puc sentir
sinó escoltar-me

montse pellicer mateu

imatge google







diumenge, 25 d’octubre del 2015

LA MEVA GEOGRAFIA

DESCOBRINT LA MEVA GEOGRAFIA HE DESCOBERT LA TEVA

Fa tant de temps que em vaig oblidar de mi, que ara que estic sola em descobreixo.
La solitud és bona o dolenta segons es miri, jo, que en tota la meva vida no he estat mai sola, ara de cop i volta estic sola, i això m’ha portat a fases de depressió, de plorar, de ràbia i d’impotència. És estrany avui en dia trobar a gent de la meva edat que no hagi estat sola, però en conec a alguns i algunes que viuen sols, tant sigui per quedar vidus, separats, divorciats i pocs solters i solteres. Però quasi tots diuen que s’aprèn, es viu, i que un cop t’acostumes a fer el que vulguis ja no vols viure en parella, millor dit que ja no vols rentar la roba a ningú. La gent busca relacions esporàdiques o estables però relacions, i queda llunyà la intenció de fer parella. Si bé, és cert que molts en el fons el que volen es trobar una parella estable, una companyia per la resta dels dies. Però no ens equivoquem a la nostra edat, em refereixo a la meva que ja m’apropo a la cinquantena, cada cop es més difícil trobar a algú amb el que compartir les nostres vides, ja que ens queda llunyà l’ idealització de la joventut, i cada cop estem disposats a cedir menys terreny a l’altre, sobretot els que venim de relacions anteriors, per tant la cosa és posa difícil.
I més quan em reconec una persona bastant ingènua i innocent, que sempre penso que tothom es bona persona, cometo error darrera error, perquè em dono de seguida, confiant, esperant, desitjant, sospirant, tinc ànima de poeta, em veig perduda enmig de llops, i em fa por aquesta manera de viure, però la vida t’ensenya, a cops de foc, a voltes amb desenganys, decepcions i desencisos.
I poc a poc descobreixo la meva geografia, la meva identitat, el meu propi cos i el meu propi jo, per així poder conèixer la teva, i si no és la teva seguiré coneixent-me a mi mateixa que potser és la millor manera de redescobrir-se.

Així que començo a caminar, he fet les maletes, ja tinc direcció, per compartir amb tots vosaltres aquest món salvatge, aquesta jungla en que s’ha convertit la vida, en la que tot val, procuraré això de portar una bona cuirassa per si de cas.
montse pellicer mateu

així...

pren-me així
tal qual sóc, tota nua
sense res,
pren-me a poc a poc
tasta aquesta pell assedegada de tu
humiteja el meu sexe
amb les teves carícies
pren-me així
tota jo t'espera
durant aquesta nit llarga
pren-me aíxí
com tu saps que m'agrada

montse pellicer mateu
imatge google





dissabte, 24 d’octubre del 2015

LIKE A WIND

Ho va saber, ho va sentir quan la veia caminar cap on era ell, aquella criatura somrient, amb cabells recargolats, era ella, sols ella, únicament ella, i la va voler.
Aquella criatura que s’estava alliberant, una criatura ferida, amb un toc adolescent, i la va voler en aquell mateix instant. Sabia que el tornaria boig.
A mida que l’anava veient, i ella l’anava refusant, el seu interès creixia, el seu desig augmentava i no podia estar aprop de ella sense sentir aquella atracció que feia temps no sentia.
No estava preparat per estar amb ella, ni tant sols amb ningú, aquella dona estranya, innocent, i desmesuradament intel·ligent, aquella dona li va obrir esperances, aquelles tant perdudes feia temps.
Però vist des del temps mai va saber entendre-la, potser no s’entenia ella mateixa, mai va saber estar a l’alçada, ni comprendre aquell món interior tant particular, ella dibuixava mapes a cada instant, i traçava noves geografies, ell es sentia insegur i petit. No podia sobreviure-la, no en sabia, i la va deixar anar, sabent que ella mai més tornaria, perquè li havia trencat el cor, i ella que sempre perdonava, aquest cop ell sabia que no donaria marxa enrere.
Passats els anys i en plena vellesa, sols pot deixar anar llàgrimes perquè mai més va trobar ningú igual que ella, va buscar, i no va trobar, però conscient de que l’havia ferit i penedit del mal causat, no li estranyava que ella hagués tancat la porta per no obrir-la mai més.
En el seu moment, ell no va ser valent per conservar aquell amor tant intens, ni aquella dona que encara és ara, li tenia el cor robat, ara sols recorda, i es pregunta perquè la va deixar anar i no va poder canviar les coses, o no va voler en aquell moment.
Ella era com el vent, volia ser lliure, i estimava lliure sense mesura, però això ho va entendre massa tard, quan tot es va acabar. Ella és el vent, la brisa del mar.

Montse pellicer mateu



paraules, jocs de paraules
ombres de nit
dibuixos de dia
em vas demanar que t'estimes sempre
ara amb la mirada perduda
busco en el diccionari el seu significat
per si estimar té algun sinònim
hauré confós l'amor
l'estic buscant entre tanta poesia escrita
dins l'atzar de la ruleta

hauré confós l'amor 
jo no et vaig demanar que m'estimessis
                       -en el fons sabia que no ho faries-
l'amor  abraça el present
no troba excuses


montse pellicer mateu

24/10/15
imatge google






divendres, 23 d’octubre del 2015

Bona tarda amor! Sempre he volgut entendre, comprendre, i acceptar, sempre he buscat la part positiva de cada persona, creient que totes sense excepció en tenim una. I encara que mitjançant aquesta comprensió i acceptació del que ha passat al meu voltant se m'ha girat en contra, sempre he volgut ser generosa amb l'amor que tinc a les persones del meu entorn. Per amor he assumit tot, per amor he volgut entendre, i per amor he acceptat la meva infelicitat, a canvi de la felicitat dels altres. Mai en la vida he pretés res més que arribar a ser generosa, no guardar rancúnia, i treure la ràbia. Moltes vegades he fet coses de les que no em sento orgullosa i he tingut reaccions desmesurades, ho reconec, però sempre he intentat reconèixer que m'he equivocat o bé he errat en les formes. No he estat capaç mai de manipular a ningú, ni tant sols de mentir, cosa que m'ha portat maldecaps. I reconec que sóc innocent i ingènua tal vegada massa infantil, però és la meva pròpia essència, conservar aquest punt d'innocència, encara que ja no ho sóc, ni pretenc ser una persona perfecte, ni pretenc ser res més que el que sóc ara, sóc una dona qualsevol en un lloc qualsevol, ni millor ni pitjor, sols única com tots som únics en aquesta espècie anomenada humanitat. I com a humana que em reconec de ben segur que he decebut a moltes persones en el llarg camí que porto fet, però de ben segur que també he fet feliç a altres, em quedo sempre amb els bons moments, amb els instants gaudits, i sempre refuso els dolents, d'això es tracta caminar i fer camí, com sempre dic sóc aprenent de tot, absolutament de tot i em reconec ignorant, i amb l'ànsia d'aprendre, per moltes coses negatives, experiències nefastes que hagi tingut em quedo amb el que m'han aportat i han fet de mi el que sóc ara, avui dia 23 d'octubre, avui és el que importa.I no creieu que m'idealitzo, ni vull donar una imatge que no tinc bé ho saben els que em coneixen, que sóc així, simplement:la Montse, la que viu, batega, plora, estima, es rebel·la i segueix lluitant.

Montse Pellicer Mateu.


imatge google



sempre vaig saber que tu i jo no seriem
i no varem ser
però sense saber-ho som
forma part d’un trencaclosques de la vida
tot i el rebuig provoca un desequilibri
és el millor calmant
per reconèixer davant del mirall
cada instantània era una premonició
no serem, tal vegada ni érem
perquè  ja som

montse pellicer mateu

23/10/15


dijous, 22 d’octubre del 2015


  Siempre nos quedarà París – Casablanca

o no,
o potser nova York, Londres
o Barcelona
segurament sense en Humprhey Bogart
ni la Ingrid Bergman
ni un amor tant intens i impossible
perquè no sóc actriu de pel·lícula
però podré encendre’t una cigarreta
podré portar-te-la als llavis
i abans besar-te
possiblement ja siguem actors
sense adonar-nos del teatre
tu i jo
pendents d’una trajectòria definida
abans de que arribéssim a aquesta vida,
sempre ens quedarà aquell lloc
aquell parc,
aquella passejada
aquella mirada
i la passió encesa dins la nostra sang
a gran velocitat
la certesa és que no som bons actors
aprenents entre vestuaris
de les disfresses de la vida
sempre ens quedarà aquella alenada de fum
entre la teva boca i la meva
però tu i jo
ja hem viscut guerres
i hem carregat les pistoles
tu i jo
ja ens hem enfrontat tantes vegades
que ara
sempre ens quedarà París

montse pellicer mateu
22/10/15






dimecres, 21 d’octubre del 2015

sobre la taula,
un café, una cullera, un cendrer,
les tovalles amb imatges de parís, nova york i londres
sobre la taula un pensament, un record una il·lusió,
dibuixo amb restes d’engrunes i les desfaig
la finestra deixa passar la llum del dia
i escolto las veus dels nens que van a l’escola,
jo m’escolto, i sento la sensació del canvi,
ja no tinc por, la solitud ja no em fa por
sobre la taula,
la tassa de café i uns llavis ressecs
tinc la sensació de que cada nit em parla
jo m’endinso en cada somni, per no recordar
ja no em puc lliurar a qui no m’estima
ni tant sols pel plaer de sentir
puc tancar els ulls o posar-me una bena per no mirar
però segueixo contemplant cada instant
sobre la taula
les mentides es veuen llunyanes
els plats estan per rentar, i la casa, ja no és meva
sobre la taula
mentre ressegueixo cada imatge
miro les parets que m’envolten, el sostre i la vaixella
miro a través de les copes de vidre,
i el meu reflexa ha marxat
per anunciar-me que cal refer un nou món
un món meu, particular, amb una altre taula

montse pellicer mateu

211015
imatge google



dimarts, 20 d’octubre del 2015

Apel·lo a la imbecil·litat de les persones, que ens creiem que viure'm sempre i som posseïdors de veritats i mentides, apel·lo a la ingravidesa i el desequilibri emocional que porta a conductes destructives, També apel·lo a la covardia que ens bloqueja i no ens deixa avançar, i a la por que no ens deixa veure.

hem caminat tant
hem patit tant
tant desamor, tants enganys, tant de tot
que ja no creiem en res
i poc a poc ens anem despullant del dolor,
hem caminat relliscant
perdent l'equilibri,
les emocions i sentiments s'han trencat
hem caminat tant
que ens hem construït un embolcall
hem patit tant que la buidor no s'omple,
però hem estimat,
hem tocat la felicitat,
ens hem sentit en plenitud
celebrant l'amor i la disbauxa
ara quan tot comença perquè ha acabat
la tristor és immesurable
el dolor s'apodera de nosaltres
ara quan tot comença
desem la ràbia
i guardem en el record cada instant gaudit
amb la intensitat i generositat
de qui estima
ara, és hora de llençar les pedres
i veure que existeix un lloc fet per a nosaltres
hem caminat tant que podem seguir caminant
ara cada dia serà una festa
perquè la vida és infinitament gratificant
ara cada dia mirarem el mateix cel
i lentament obrirem els ulls

montse pellicer mateu
201015






perquè vull ser el foc que escalfa cada mil·límetre de la teva pell
i t'atrapa,
t'embolica,
perquè vull creuar la línia imaginària que ens distancia
per convertir-me en posseïdora del teu delit
cosiré un subtil fil per lligar-te
i tu sense adonar-te no podràs fugir mai més,
perquè sóc la que tria melodies per torturar-te
amb el dolç dolor de cada orgasme,
ara i perquè vull, 
no vull res més que ser propietària del teu son
perquè com sempre he estat i seré com la llum del vitrall
i a la fi he teixit una ret infinita i invisible

               tant infinita com puc ser jo

montse pellicer mateu
  imatge google                


dilluns, 19 d’octubre del 2015

MOMENTS

MOMENTS

Eren aquells moments els que l’encisaven, tal com havia esperat, es va dirigir a la cafeteria on havien quedat, sabent que després del cafè, anirien i obririen la porta que sempre havia estat tancada.
Es varen conèixer en un dia d’hivern, enmig de la ciutat, enmig del no res, i es varen trobar, allà tant atrets, que el món va deixar de girar per estar sols.
Va ser tant forta l’atracció que la seva mirada no es va desenganxar en tota l’estona.
I ara a punt d’obrir la porta on donaria el pas, tremolosa, després de tant de temps, la passió la va alliberar, per sentir-se dona. Impacient, va donar una ullada a aquella cambra, coberta de llençols vermells, i cortines grogues, una cambra gran, regalada de pètals de roses, una cambra plena de sorolls i silencis.
Aquell home l’havia captivat i atrapat des del minut zero, i ara després del temps va decidir lliurar-se a un amor sense futur, o futur incert.
En un segon va despullar-se, ell també, una agradable sensació la va omplir de petons, i uns dits resseguien la seva pell, i una mirada tant inescrutable la perseguia en tot moment, i ella no sabia ni entenia que volien dir, però es va deixar anar, amb la parsimònia dels amants, ja no havia volta enrere.
Varen passar, hores, minuts, segons, va perdre la noció del temps, sentint un plaer intens, i recordant d’aquella cambra un quadre blanc que restava penjat davant del llit, d’una imatge difusa.
Es varen estimar, de totes les maneres possibles, i cada orgasme era una festa, ell l’estimava, ella l’estimava, era un amor de joventut, una assignatura pendent, el temps havia fet una bona feina, tant de temps desitjant-se per fer realitat un somni.
Quan va marxar i es va tancar la cambra, va saber que havia esdevingut esclava de l’amor, esclava d’un desig guardat des de l’adolescència, que ara guardaria com un petit-gran tresor, que restaria dins dels seus pensaments, cada vegada que mires la paret davant de la seva cambra i no pogués veure el quadre blanc, per recordar-li que allò va passar en una freda tarda d’hivern, i que havien esperat massa.

Amb els anys les experiències s’acumulen, ens ensenyen i les mirem des de la distància, la Bàrbara, seguia teclejant en el seu ordinador per escriure sobre els seus versos, contemplant aquells llençols vermells on ella va deixar la seva empremta. 
és tant seductor el teu joc i el meu
que sols quan t'acostes sento la frissança,
res és incomparable a l'explosió que es produeix al tocar-nos,
en el moment de la complaença jo t'estimo, tu m'estimes,
tot lo altre perd la seva importància
l'amor traspassa les fines cortines de gasa
mentre el vent les fa onejar fins a atrapar-nos,
les veus són un ressò llunyà
per veure'ns mentre ens despullem amb una cançó,
imagina't el toc que tenen les nostres pells
endevinant-nos el passat per cosir un futur
              el present és construeix sobre un llençol
              on hem cosit la nostra arquitectura personal
sabent que un demà, és impossible d'abastar
              és tant seductor sentir les teves mans entre le meves
              que no recordo la distància entre els teus llavis i els meus

montse pellicer mateu
imatge google
             




dissabte, 17 d’octubre del 2015

el soroll dels budells ha esmorteït les papallones
un tros de mi es va perdre fa temps
la llum ha pintat dibuixos sense sentit sobre els meus peus
les emocions han estat xuclades pel vent
i sobre els coixins deixo reposar els meus pensaments,
enlairant l'ànima a la recerca d'una nova vida
deixant-me fluir com una dolça melodia perduda 
equilibrant-me mentre gravito sobre el terra
em sento surar dins del meu cos que em transporta
escoltant les paraules que he dit i les que no he dit
em faig ressò dels meus sentiments
desitjant despullar-me de cada disfressa que he portat
de cada pecat que no he comés, perquè ja no crec en el pecat
avui les papallones volen lliures
navegant pels camps de roselles de la meva infància
mentre pedalejava ignorant del trencaclosques que és la vida
somrient amb els cabells a l'aire somiant en finals feliços
avui, vull trobar altre cop aquella rosella que vaig desar
tant dolça, fràgil i vermella 
per tornar a estimar-me
i estimar

montse pellicer mateu

imatge google