dissabte, 21 de novembre del 2015

cau el cel, la pluja i les pedres
expulsant la foscor i el dolor
pensant que el temps té límits 

però no és així,

tot és il·limitat i perenne
és infinit dins d’un esvoranc que no es tanca

tant de bo pogués aturar el món
i enganxar cada engruna de mi
cada engruna que vol viure i no sobreviure’m
fent de les llàgrimes perles
de cada dolor un somriure

cau el cel, desant les pedres que porto
exhalant brots de serenor
sobre un teulat on han caigut llamps


montse pellicer mateu
imatge internet












3 comentaris:

  1. Seria bonic aturar el món en un instant que tothom sigués feliç...Fantàstic transformar les llàgrimes en somriures, mentre, la pluja cau!!!
    Bon diumenge.

    ResponElimina