dimarts, 10 de novembre de 2015



un carrer solitari ple de nit
no hi ha temps,
la dissort surt per les finestres
ressonant un gemec ple de dolor
la pell que s’eriça tremolosa
humida,
els llençols guarden el secret de cada cos,
les cases es dibuixen envellides
la cambra plena de fum,
a la balconada un record i un dolor
al cel els estels dormen,
sobre els coixins dos caps que no s’acosten
dos rostres que no es veuen,
entre els vidres entra la foscor
la lluna,
la lluna plora de dolor,

als carrers la son dormita
els insomnes es rebel·len
l’amor ha desaparegut i no es troba
les cortines no deixen entrar al dia
-                                                                     que fas tant sol amor, que no et trobes?
-                                                                    que t’has espantat quan ja el tenies




Montse pellicer mateu

Imatge google








2 comentaris:

  1. l'amor espanta sempre......quan no en tens per la seva manca i quan el tens per la seva fugida.
    quan el tenim no ens ha d'espantar el fet de treure-li fins la última gota.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert Joan l'amor espanta quan no en tens, però a vegades al tenir-lo es ens espanta donar massa llençar-nos i perdre, ja que si perds quan ho dones tot et queden cicatrius irreversibles

      Elimina