dilluns, 9 de novembre de 2015

L'AMOR

La vida és molt puta, ho dic moltes vegades, doncs si decididament és molt puta, però el nostre error a vegades es creure’ns de que la vida la tindrem sempre, que som invencibles i eterns i que no ens farem mai vells, d’acord que avui en dia s’envelleix més tard, tots ens conservem molt millor que generacions anteriors, però no ens enganyem que envellim, ens agradi o no, no estem igual que als 20, 30, 40, i 50, i a partir dels 40 comencem el nostre envelliment, si bé és cert que als 40-50 podem viure una etapa de plenitud, però la línia comença a fer-se descendent. Dit això i a aquesta etapa de la vida en la que encara ens creiem amb la possessió de la veritat absoluta, que gràcies a les noves tecnologies pengem les nostres millor fotografies perquè tothom ens alegri les orelles, i ens digui lo guapos o guapes que som, tot això és pura vanitat. Tots tenim vanitat, tots, a tots ens afalaga que ens diguin que encara som joves, però tots en el fons sabem i sobretot a partir dels 40, que a poc a poc la vida va passant i nosaltres sense adonar-nos.
Per tant que ens queda fer, segurament moltes coses, i algunes d’elles no tindrem temps per aconseguir-les fer, o sigui que no acabarem la nostra feina. Davant la incertesa del temps que ens queda, que tots esperem que sigui ben llarg, però tots sabem que no serà per sempre, ens comencem a plantejar tot el que volem que sigui la nostra vida, i aquí ve el moment clau, realment cal plantejar-se, com volem viure, amb qui i que estem disposats a fer i aconseguir.

En temes de relacions i de l’amor, la cosa es complica, si a aquestes edats estàs casat, potser tinguem una crisi existencial de parella, si estàs separat o sol, el plantejament es si podrem trobar a algú que ens ompli, i que estem disposats a oferir i deixar, és quan entrem en el conflicte amb nosaltres mateixos.
Jo sóc de les que crec que l’amor tot ho pot, o això creia, potser per una mentalitat massa infantil, o adolescent, potser per una utopia, o potser per veure masses pel·lícules americanes que ens mostrem quasi bé sempre un final feliç, ideal, planer, i quan t’adones que no és així es quan despertes del somni.
Busquem o no busquem l’amor?, crec que la base de tota existència és l’amor, aquest sentiment humà d’estimar i compartir la vida, de tenir un projecte amb alguna persona que ens ompli, que ens estimi, i amb la que caminar fins al final de la nostra vida, perquè no volem, en el fons, estar sols quan arribi el moment. Però quan busquem parella a segons quines edats la cosa se’ns posa complicada, perquè tots portem pedres carregant damunt nostre, i quan dic pedres em refereixo a decepcions i desenganys, i ens hem tornat tant egoistes que ni davant d’un amor, d’una estimació estem disposats a deixar res.
Però aquest és l’error que cometem molts i moltes, quan s’estima no cal deixar res, ni voler que la teva parella deixi res, no cal, el que ens ha d’importar realment es que els moments que vius amb parella, el projecte en comú que es traci de mutu acord, sigui ple, i tenir la convicció plena de que si una persona està amb tu es perquè hi ha amor. Pretendre de que la persona a la que s’estima renuncií a alguna cosa, ens porta a un estat de desesperació, i mostra una inseguretat sobre un mateix, la  por a que et deixin o abandonin, i aquesta por fa que moltes parelles s’acabin trencant.
L’amor és generós i és cert, l’amor es compartir un sentiment unes estones amb l’altra persona, es ajudar-se, i voler caminar junts fins on la vida ens deixi, el que importa és aquest compromís, qualsevol que pactin ambdues persones, el que importa en realitat es que amb la persona que estiguem ens estimi, ens ho demostri en cada instant, i que quan estiguem junts sigui realment màgic, l’amor no és renuncia, és posar cada cosa al seu lloc en el seu moment just. La por a que ens deixin a que no siguem els primers en la vida d’ algú ens allunya d’aquest meravellós sentiment, i acaba trencant una relació.
Però com he dit abans la vida és puta, i no està feta per a covards ni covardes, i l’amor és de valents, aportar per una relació per molt complicada que sigui, per molt inverossímil que sigui, i lluitar contracorrent per aconseguir una estabilitat tant a nivell de parella, com emocional, en la que ambdós puguin complementar-se, créixer i gaudir a vegades pot portar una dura lluita interna, en la que pot vèncer la convicció de que podem modificar conductes, o a vegades ens podem rendir, i sentir-nos totalment desesperançats, sabent i pensant en el que podia haver estat o no.
I senyors i senyores, a certes edats val la pena llançar-se a la piscina i lluitar, perquè demà, demà? No sabem si estarem en aquest món, ni tant sols d’aquí un instant, i llavors que ens queda?, l’interrogant de i si..., i les ganes de plorar per allò que no hem lluitat.
L’amor és el nostre gran dilema, un dels paradigmes més importants de la història de la humanitat, perquè jo em pregunto a voltes, per què no tinc un cor de pedra?, tant de bo el pogués tenir, segurament m’hagués estalviat un munt de disgustos i nits d’insomni, però contra l’amor que es pot fer?

Així que si pel camí de la vostra vida apareix algú amb qui pugueu compartir una bells moments, llenceu-vos perquè no ens queda massa temps en aquest món anomenat terra, i qui sap si tornarem a viure i trobar-nos. Deixem les pedres, les decepcions i les llàgrimes, i sentim aquest sentiment amb intensitat, demà, demà serà un altre dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada