divendres, 27 de novembre de 2015

FLUIM

Estic endressant la meva casa, poc a poc, la ràbia dona pas a les ganes d’escombrar, d’alliberar-me de tot el que fa mal. Cada cop que surto i m’endinso dins la selva m’haig de posar embolcall no fos el cas de que em piqui un escurçó, per Déu que complicat està tot!
Jo em dic tranqui-la respira, pren aire i surt, atreveix-te a sortir, però cada cop que surto em copsa un rafega d’aire que se m’emporta, i vaig sense control sense destí.
Quan surto a l’exterior  observo les cares de la gent, és una cosa que sempre m’ha agradat observar, segons les seves vestimentes dedueixo la seva professió, segons les sabates el seu estil, segons les cares es reflecteix el seu caràcter, expressions fortes denoten consistència i una certa fredor, en canvi les expressions suaus denoten una certa dolçor, i així m’entretinc mentre vaig caminant, inventant històries de com seran les seves vides, pot sonar a frivolitat o xafarderia però tots portem una història dintre, i a mi m’agrada inventar històries, partint sempre de la meva personal, sempre escric alguna cosa de mi, i alguna cosa inventada, em sobra imaginació.
Així que estic perduda, molt perduda enmig del no res, és com trobar-se sol lluitant contra el món, la sensació d’haver perdut tot embolcall, la sensació d’estar nua per copsar el fred de cada mirada.
Mentre endreço la meva casa, m’endreço jo mateixa, és a dir, després de molt de temps el meu món és un autèntic caos tant a nivell emocional, com mental, con social, de cop i volta tot el que venia fent ja no pot ser, i ja no serà, de cop i volta m’adono que tot s’ha transmutat, i aquella zona de confort ha deixat de ser-ho per convertir-se en una capa de gel.
Retorn a l’adolescència, diria jo, tot per fer, absolutament tot, i precisament no en el millor moment econòmic i social de la història.
El que més em fascina del món del adults, perquè resulta que jo he viscut en un altre món, és les pors, sí les pors sobretot a estimar i ser estimats, tothom absolutament tothom vol el mateix en el fons, però els missatges solen ser incorrectes o no ben deletrejats. I dic això perquè cada vegada que surto a algun local sigui Pub o Discoteca, veig les mateixes cares, tots buscant amb la mirada, i quan tenen una presa ataquen ! BRUTAL!!, això em produeix certa curiositat, si curiositat, enrere queden els dies de cinema quan érem joves quan aprofitàvem per fotre’ns mà tímidament i algun que un altre petó, enrere queden aquelles sortides inacabables per festejar, ARA NO, ara “a saco” sense importar ni edats ni generacions, jo que dec tenir certa aparença de mare perpetua sols atrec a nois joves, que quan els pregunto l’edat em diuen per a mi no és un problema, i jo penso: evidentment però per a mi si, no vull tenir més fills, ara no PLEASE.
-         I jo penso: si us plau algú normal
Seguidament em pregunto
-         I que és normal
-         Res
Ja tot ha deixat de ser normal, tot s’ha tornat com un gran mercat, d’oferta i demanda, de compra i venda, i els que comprem i ens venem som nosaltres mateixos, THE GAME IS OVER
Mare meva on m’he ficat!! O m’han ficat, jo que sempre he estat una criatura indefensa fins ara, però haig de treure la meva part salvatge, si vull resistir.
I resistiré, com a guerrera que m’he tornar, però no entraré a cap mercat, així que segueixo escombrant casa meva, escombro el terra, les finestres, i el taulat, sobretot el taulat, que desprès de l’ huracà se m’havia esquerdat.
Doncs estic sobre el meu taulat, treballant amb ell i contra ell, em dic...
-         A veure pensa...que has de fer? Que cal fer?
I del taulat passo al cor, i aquest que està tocat i molt ferit, plora, plora i no para de plorar de tal manera que puc omplir galledes d’aigua per fregar el terra. Un cop he plorat i ja he fregat el terra, aquest brilla com mai, i jo m’he buidat.
És que els desamors son el que més pesa, quan era jove els amors ferien, però el temps era infinit i l’amor sorgia novament, en canvi ara tot ha deixat de ser innocent  perquè resulta que tots anem ben carregats, i preparats per la guerra, així que la cosa es posa complicada, força complicada alhora de trobar noves parelles, i la veritat és que ningú vol patir. Arribats a aquest punt, em trobo i em veig com una persona ferida però encara capaç d’estimar amb el tot, i sense cuirassa, però la jungla que és un joc de supervivència no és així, per tant no sé si disfressar-me de LARA CROFT, i començar a córrer i disparar bales per seguir estant viva. Si com ho llegiu, UNA SELVA, que copsa amb la vida tant tranqui-la que he tingut fins ara.
Ara l’amor ha deixat de ser gratuït enrere queda allò de T’ESTIMO ET VULL A TU I LA RESTA NO IMPORTA, no ara no és així, ara és T’ESTIMO PERÒ...i aquí és on comencen les dificultats, l’amor és una cosa, no s’atura, però altra cosa és acceptar tal i com és cadascú, tots ho volem tot, i volem viure tranquils, però a voltes no és possible. No ens enganyem a la nostre edat ja hem passat restriccions, renúncies, i etc, i ara no volem.
Doncs la disjuntiva està servida, i no és un enigma, però crec que ja em puc oblidar de l’amor incondicional, ha mort, per creure que l’amor és condicional, o sigui que haig de seguir escombrant casa meva, fins a deixar-la tant neta que sigui un mirall.
Fluir, enigmàtica paraula, però, que és fluir? Jo entenc que deixar-se anar, sense esperar, de fet esperar cansa, esperar empresona, esperar és esperar i desesperar, i jo que desesperada ja ho estic, he decidit no esperar, deixar-me fluir, deixar que passi, que succeeixi, que sigui real i palpable, mantenint-me ben oberta a lo que la vida em posa al davant, sense rebutjar res, abraçant cada instant que pugui ser feliç. Fluir, sí fluir, perquè tot el camí està marcat, com a éssers de llum que som, i tot ha ser com és, no existeix la casualitat, i sense esperar, escombrant i obrint portes perquè la pols marxi de casa, fluiré, perquè la selva no està feta per a mi.
TAL VEGADA el temps i el destí, o les cartes no s’han obert encara, caldrà asseure’s i jugar, i jugar bé perquè l’atzar és una mentida, l’atzar està decidit.
Ara bé, avui no ha pogut ser, i és un dia perdut, però demà qui sap que ens portarà la vida, aquesta aventura de ser i no saber mai que passarà, ni qui es posarà davant del nostre camí, potser aquest és el joc de viure.

Per tant mentre faig neteja a fons d’aquesta casa tant gastada, deixarem fluir, i el temps, sols el temps que s’esgota, em dirà o em donarà la senyal per retrobar un nou camí, que fa temps que la llum que m’embolcalla m’assenyala’t, el procés és inevitable, i tots fem un procés de canvi. 

3 comentaris:

  1. Ui, he estat llegint amb molta atenció el teu relat; dius que escrius històries a patir de les teves vivències i algunes inventades...A mi em dona la sensació que aquesta és com una mena de voler desfer-se de tot allò que ens molesta per dins ( endreçar) malgrat ens porti a trobar-nos sols lluitant contra el món...

    Per cert, penso que tornar a l'adolescència és molt difícil, a no ser que ens agradi tornar a reviure una època que em sembla que només ghi podem accedir en la memòria!

    Bon vespre, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona nit Roser. Bé si estic endreçant- me jo mateixa, em dóno temps. En quan a les històries doncs si, deixo part meva part de ficció. Tornar a l' adolescència impossible, però es sentir-se en un estar similar donada la situació, és tot un caos per aixó passo l' escombra, gràcies

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina