dilluns, 24 d’agost del 2015


em reconec necessitada de tu
            -enganxada
                        -addicte,
                              -em reconec totalment rendida-
quan et miro i em mires,
es tanta l’addicció que pateixo abstinència
em reconec que sota l'aixopluc del teu cel
no em calen paraigües,
em reconec que el desig em fa embogir de passió,
i no puc frenar,
però em reconec prou
per saber que totes les addiccions son amargues
que la distància és necessària
que ha passat el temps,
             - em despullo sentint-me totalment admirada
                            davant del teu espill-
és una devoció delirant,
però reconec que son molts els paranys
               -desitjo cada instant viscut
                            i reviure'l-
però reconec la caducitat del temps
                - i ja no hi haurà Nova York
                             ni París-
                 -ni desesperació-
ara si, em poso una bena als ulls per no mirar a l'abisme
però em reconec totalment addicte als meus sentiments
                - i passi el temps que passi reviuran
el moment en que silenciosament ens varem donar- 
però em reconec i sé quan puc superar les addiccions
                      - perquè sóc adicte-
i aquella pols blanca ha marxat sense deixar rastre


montse pellicer mateu

24-08-15












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada