divendres, 7 d’agost de 2015

sento que t’he estripat un tros de vida
t’he fallat com sempre faig
la meva vida que a poc a poc s’esmicola
ja no pot sentir més dolor i tristor,
tinc la sensació del perdedor
sabent que no obtindré perdó
tocada,
sento que els teus ulls ploren com els meus
que dins la cambra et rebel·les contra tu i contra mi
i jo tinc el pesar de seguir donant un pas
quan el cos tremola,
despullat i sense alè,
sense consol,
sento que els temps ni la vida no perdonen
mai seré teva, ni de ningú, ni de mi mateixa
i que la pell que porto copsa cada cop amb més feblesa,
sento que sóc tant fràgil
que m’esquerdo i t’esquerdo
per això amor, t’obro la porta de casa meva
perquè surtis,
per això amor, obro les finestres
perquè t’entri aire nou,
la primavera ha passat
i ens hem perdut l’estiu
havent-ho perdut tot
sento amor, que el temps ens pot retrobar
ens pot embolcallar
i podré entrar on ningú entrarà,
sota el cel blau
naixeran noves flors en un jardí que no és el meu,
però serà meu,
i tu i jo beure’m de la mateixa copa,
sento amor, tantes coses que per sentir tant,
ara recullo les engrunes i en faig piles
resseguint i dibuixant nous camins
aquells que la vida em vulgui donar,
aquells que jo emprendré
quan les emocions no estiguin trencades
ara marxo tant sola
que la por no em deixa dormir
però tornaré tant sencera
per poder estimar i abraçar aquests versos
montse pellicer mateu

7/08/15




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada