dijous, 18 de desembre de 2014



Les persones hem nascut per viure en companyia, parlo per mi i les meves conclusions després d’anys de bagatge per aquest món, penso que tots necessitem tenir a algú al nostre costat que ens acompanyi en el nostre projecte de vida, i encara que la soledat a vegades es necessària no és el nostre estat ideal. De totes maneres tot i cercar aquesta companyia, aquesta comprensió, aquest amor,  “més val estar sol que mal acompanyat” i aquesta dita que a vegades diem en broma és certa, com també és certa la dita que diuen a Espanya “siempre hay un roto para un descosido”, encara que aquesta última una mica barroera,  és veritat, tots tenim a algú que es per nosaltres, la qüestió està en trobar-lo, estar en lloc i moment adient per conèixer-lo, i que saltin espurnes de felicitat.  Una vegada trobada aquesta persona per nosaltres el problema està en conservar-la, mimar-la, i caminar junts amb molta paciència, sobretot paciència, i com és evident i normal en tota relació sempre hi ha un dels dos que té més paciència que l’altre, sempre un dels dos dóna més que l’altre, i en aquesta generositat està l’equilibri. Passats els anys, quan un té fills i s’oblida de la seva identitat, de la seva parella, dels seu projectes de futur, dels seus somnis, per abocar-ho tot en la criança d’aquestes criatures que decideix portar al món, quan tot això tant meravellós succeeix els anys comencen a passar un darrera l’altre i quan et dones compte i després de tanta lluita ja et trobes a prop de la cinquantena, i rescates tots els records, tots els anhels guardats, i intentes fer-los possibles. I si, a prop de la cinquantena tornes a mirar la vida, la teva parella, el teu camí recorregut i et mires a tu mateix i et preguntes: qui sóc jo? I que he aconseguit de tot allò que pensava aconseguir?. I et fa por fer balanç. Tornes a ser el gran desconegut o la gran desconeguda, personalment penso que no es ser desconegut o desconeguda és tornar a estirar el fil a on s’havia tallat, i quan l’estires estires tot el que ets. Doncs bé, ara passat tant de temps, miro el camí caminat, el camí fet, el balanç de lo bo i lo dolent, i pesa més les coses bones, però si em miro el mirall a vegades no em conec i intento atrapar una imatge que naturalment no tornarà a ser, i ara intento retrobar tot allò que em va fer com sóc. I tornant al fil del meu monòleg, sobre la solitud o viure acompanyat, cadascú és lliure pensador, cadascú té la seva història i els seus motius, segurament hi haurà molta gent acompanyada que és feliç, d’altre no tant i no té el coratge de caminar sola, d’altre viurà sola sense voler-ho, d’altre viurà sola perquè vol i es feliç, d’altre cercarà la seva mitja taronja, tant se val el cas és ser feliç, cercar un tros, un instant de felicitat durant el dia, perquè la felicitat va i ve, no és constant, per això quan un té un brot de felicitat durant el dia cal allargar-lo. Un consell, sigueu feliços i felices.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada