dissabte, 27 de desembre de 2014



abraço el tacte fred del guix que embolica la finestra
i mentre l'abraço es desfà entre els meus dits com engrunes,
jo les deixo caure sobre el terra fred de pedra,
sobre el que jauen els meus peus descalços,
m'agrada mirar per la finestra, amb la mirada perduda,
per perdre'm entre els meus pensaments, per perdre'm a mi mateixa,
amb poca vestimenta i deixada anar al vol, puc sentir-me indefensa,
volàtil com la vida que em xarrupa, m'esgota i em va consumint,
vull conservar la imatge de la llibertat estàtica de la joventut
emmirallar-me dins l'horitzó que no miro però imagino,
surar sobre una illa que un dia vaig pintar amb versos absents,
trencadissos com les copes que he vesat tantes vegades,
vull cridar que he guardat els meus somnis per somiar-los
que m'he vestit i desvestit tantes vegades pensant en la teva abraçada
oblidant-me d'un present ple d'espurnes i esquitxades enfarinades de sucre,
sentint el gust a mandarina, olor a herbes, tactes de vellut i fum d'espelmes

montse pellicer mateu




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada