entra el sol pel meu finestral
tan acaparador que se m’emporta
puc embolcallar-me de llum encara
que sigui fosc
la suau boirina del matí resta
malenconiosa
però entra el sol...
a l’exterior el soroll és com un
silenci que ressona
un rellotge no para de donar les
hores
per recordar-me el temps que és
llunyà
però entra el sol...
i allà estàs tu, com un esbós
obrin-te pas
jo t’he donat les claus i les
eines
sota la capa d’un arc d’iris
perquè jo sóc cada color que hi
ha a cada paisatge
però entra el sol...
obrint els braços i les cames
perquè entri
inundant-me de ràfegues de vida
cristal·lina com l’aigua del riu
que mor al mar
jo m’he fos i impregnat de la
terra
tot quan veus té gust a mi
jo tinc el regust i l’olor del
que contemples
quan la vida arrela dins del meu
ventre
com una divinitat
sóc part d’un univers que mai
s’acaba
montse pellicer mateu
imatge google
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada