dimarts, 5 de gener de 2016

Doncs aquí estem, pensant, i pensant bé, un altre cop, l’amor o el pragmatisme, el que és bo i el que és dolent, no cal pensar més, no cal.
L’amor que ens arrossega i que sabem el port, o el pragmatisme que ens tanca les portes de la felicitat suprema que suposa l’estimar i sentir-se estimat?
Maleït amor quan no es pot tenir, i maleït quan es té, quan es sent, no cal enganyar-nos més i menys a les nostres edats, que ja som grandets!
Posem cada persona i cada cosa al seu lloc, si, posem-ho tot ben posat, i recollim la parada, comencem a llençar tot el dolor del món, tot el que portem a sobre, cada pedra i cada engruna, que no ens deixa avançar. Avançar, si, avançar a on volem arribar, comencem a tenir clar que estimar no és una tonteria ni una mentida, i afrontem-ho, tal qual.
Tenim tot el temps del món i alhora anem compte enrere, però tenim tot el temps del món per alliberar-nos i avançar cap a un futur que de ben cert és incert. La incertesa és l’essència de la vida, i això ens fa lluitar i seguir el nostre camí.
Els camins estan marcats, tot ens porta a una fita, que encara que desconeguda és una fita, podrem assolir els nostres destins o no, tal vegada haurem de viure altre cop per assolir-los, però ara els tenim a les nostres mans, i sabem que hi ha vincles que ens tindran lligats per sempre, una simbiosi, un llaç que subtilment ens uneix.
Arribats, a aquest punt, que és un fet ineludible, decidim que fer amb les nostres vides.
Tenint en compte sempre que les persones no canviem sols modifiquem les nostres conductes, canviar el nostre ser, quan ja ha estat configurat és una tasca perillosa, no ens enganyem en aquest punt, tots som  únics i especials, i això és la nostra riquesa.
Parlem de prioritats, com he dit abans cada cosa al seu lloc, cada persona al seu lloc, i tot en harmonia, jo em contento amb el sol fet de que m’estimin i estimar,  no demano res més aquesta és i ha estat sempre la meva prioritat.
Però també disposo de temps, com també he dit, de tot el temps que em concedeixi la vida, per esperar, tenint en compte que no sóc perenne, però tinc paciència, molta paciència, tota la del món, per saber i tenir la certesa de que un dia trucaran a la meva porta, i jo prendre una decisió, lliurement. No es pot eludir el que ja és obvi, per tant no cal torturar-nos ni analitzar tant les coses, tot és simple i és redueix a una simple elecció, estimar o no.
Ara que m’he alliberat i que puc ser jo, i quan dic m’he alliberat ho dic, perquè ja no tinc odi, ni ràbia, ni desamor, sinó que puc sentir estimació i amor, ara sé que estic en pau amb mi, i aquest fet, em proporciona un benestar que encara que no és estàtic, és constant, aquest fet em dona la seguretat de que ara, les coses es posaran a lloc, i que el camí que he emprés en solitud serà el meu camí, el que jo vull que sigui i com sigui. Ara sé que puc, que ja no tinc por, que m’estimo el suficient per no sentir dolor, perquè el dolor de l’ànima és el dolor d’un mateix.
Així que aquí estem al punt de partida, pensant quan tot és simple, molt simple, i sabent que el futur ens desperta cada dia amb un raig de sol, els núvols dibuixen figures, i que seguirem enllaçant lletres. El final que vulguem tenir, serà aquest, i en som coneixedors.
Les energies, els esperits que ens acompanyen ens han ofert una oportunitat única en la vida, no la desaprofitem, per fantasmes que no existeixen ni existiran mai, sols dins les nostres inseguretats personals.
Ara bé, pensem, i pensem bé, és el moment, gestionem bé les nostres emocions, sentiments i dolors, gestionem-los bé, és tot un aprenentatge, i quan la vida sembla que no viu i quan sembla que ja ho hem fet tot, pensar com deia Martí i Pol  que “tot està per fer i tot és possible”, ens queda molt per fer, per donar, molt, tant que potser ho acabarem en la pròxima vida, no ho sabem i com que no em son conscients, visquem aquesta i fem-ho possible, arribem a un quorum un estatus de tranquil·litat aquella que tots desitgem i descansem sobre els coixins que ens donen aixopluc al cap. Jo espero, no tinc cap pressa, esperaré tot el temps que em quedi. La vida ja ens ha dit el que hem de fer, i no podem ser massa tontos o massa intel·ligents per fer oïdes sordes.
Així que comencem l’any, i cada dia amb el sol propòsit de viure, de gaudir de cada instant bo, no de sobreviure, sinó viure. El dia que entenguem la diferència entre una cosa i l’altre podrem copsar la felicitat que tant busquem, perquè la constant en les persones és poder ser felices, estimar-se i donar-se, cal només saber el que volem, el que volem ser, a on anem, i com ho volem. Un cop contestades aquestes preguntes començarem a viure que no és poc.
Cal tenir ganes de ser, de sentir i de viure, cal sentir-se capaç i valent per enfrontar cada repte, i quan la vida et va malament que creus morir, atrapa un instant de felicitat, estima i estima’t, quan t’estimis la resta de coses vindran soles. Tu pots, tots podem, i tots escollim a cada instant la vida que volem portar, son eleccions senzilles, fàcils, escollim i escollim bé, el que decidim ara, ens marcarà el següent pas. Així que estima’t i estima’t molt a tu mateix per ser lliure i començar a descarregar totes i cada una de les pedres que portes a la motxilla, allibera’t.

Montse Pellicer Mateu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada