Avui acomiado un any, i enceto un de nou, com sempre i és habitual tots fem un balanç del viscut. Per Una part ha estat un any nefast i devastador per a mi, la veritat, ha estat un any en que m’ha perdut enmig del no res, un any en que he arribat a pensar que m’ho havien tret tot, però en realitat m’he adonat de que res era meu, perquè les persones no ens pertanyem les unes a les altres, i cada persona és un ésser individual i en cada moment decideix el que vol fer, per tant analitzant bé tot, res era meu. Cada persona fa la seva elecció, i es com ha de ser.

Ha estat un any decisiu, he acabat una carrera, ara puc dir que sóc mestra, i n’estic ben orgullosa d’haver-ho aconseguit, he conegut persones excepcionals i altres no tant excepcionals, però pensant-ho bé, crec que he estat coherent amb tot el que he fet i decidit, i ara mateix, després de la ràbia, del dolor i la tristor, puc dir que estimo, que puc estimar i mirar als ulls sense sentir odi, que aquest fet m’ha alliberat, i que ara el meu estomac, el meu esvoranc es pot tornar a tancar.

Ha estat un any, estrany però a vegades penso que res passa per res, res es casual, i em sento afortunada per tot l’aprenentatge que estic rebent de la vida, tinc una família, uns fills, uns amics que son família, que han plorat i rigut amb mi, que m’han donat molt més del que jo podré donar mai, i encara que la solitud és d’un mateix, no m’he sentit sola, sinó acompanyada en tot aquest procés que estic vivint.

Caminar sol, i acceptar les derrotes és el primer pas per aconseguir victòries, encara que et facin mal, que et menteixin, que res sigui veritat, que t’estimin i no et vulguin, tot això m’ha portat a una profunda reflexió, sobre quina persona sóc, que vull i a on vull anar. No és fàcil, la vida no és senzilla, els sentiments i les emocions son complicats de gestionar, però he aprés a valorar cada instant en el que puc ser feliç, i no m’avergonyeix ni em provoca dolor estimar a qui no m’estima, ja no, em provoca la sensació de felicitat el poder dir t’estimo i estimar de veritat amb el tot, amb la immensitat de la paraula estimar.

Per ser com sóc he patit pèrdues importants, però sinó quina classe de persona seria? Prefereixo perdre a no ser jo, a renunciar a la meva essència, i un cop acceptat aquest fet, n’estic segura que la vida m’obrirà noves portes.

Amics i amigues meves, em reconec totalment imperfecte, sóc una figura de fang que a poc a poc pren forma, i em configuro per eixir, segura i convençuda de que moltes coses i projectes els duré a terme, que la vida és una aventura, que la vida, és l’únic que es pròpiament nostre, la nostre única pertinença, i que val la pena tenir somnis, no deixaré mai de somiar i lluitar per fer-los possibles.

En quan a l’amor, l’amor universal, l’amor filial, l’amor de parella, he aprés a dir T’estimo en veu alta, a dir-ho a fills, amics, amors, a tothom essent coneixedora del seu significat, l’amor no és cap broma, cap subtilesa, i és vital per sentir-nos humans, no és feblesa, sentir, fer i acceptar coses per amor no es feblesa és la nostra fortalesa, sempre que neix del cor, aquest fet ens fa poderosos i valents, no tinc por d’estimar, donar i donar-me, fa temps que vaig entendre la meva persona, al meu propi jo, i acceptar que a vegades aquest fet, aquesta manera de sentir em fa diferent, però sense idealitzar-me, ni creure’m millor ni pitjor de ningú, sinó que necessito sentir i fer sentir.

Bé, doncs aquest any que acaba i comença ho faré sola, sentint aquella alliberació de qui ha acceptat una nova vida, i s’ha acceptat a si mateix.

US DESITJO UN BON ANY 2016