ja va esborrar cada paraula
cada mot
i es va difuminar
dins d'un record llunyà
ben apresa la lliçó
sabia que no tornaria a succeir
tot allò que es varen dir
restava dins d'un sac
enterrat dins l'abisme

i es va trencar el cercle
el vincle

la vida tornava a ser viva
i la mort cada cop més llunyana


montse pellicer mateu
imatge google

dies d'amor
tremoloses paraules
aigües que flueixen dins la geografia
i tot s'estira
s'estiren els mots
les mirades es coneixen
captivats per un desig complaent
sense sentir dolor
a ventades surten les flames
que es banyen dins el mar
dies d'amor
duc calcada cada llàgrima de sal
però com aprenent
he aprés a prendre apunts
i entre plana i plana escric
tantes notes esquinçades
i paraules desades
entre cada esquitx et beso
somiant la lluna per agafar-la
quan ja no hi hagi dies

montse pellicer mateu

imatge google

dies d'amor
tremoloses paraules
aigües que flueixen dins la geografia
i tot s'estira
s'estiren els mots
les mirades es coneixen
captivats per un desig complaent
sense sentir dolor
a ventades surten les flames
que es banyen dins el mar
dies d'amor
duc calcada cada llàgrima de sal
però com aprenent
he aprés a prendre apunts
i entre plana i plana escric
tantes notes esquinçades
i paraules desades
entre cada esquitx et beso
somiant la lluna per agafar-la
quan ja no hi hagi dies

montse pellicer mateu

imatge  google

 

fem ràfegues de foc

enlairem aquesta flama tant intensa

morim cada dia perversos de deliris

aïllant paranys

transportant la fragilitat de ser

quan la llum s’acosta

i a l’albada mosseguem-nos els llavis

per sentir que la vida batega

amb la distància que no existeix

els pols oposats s’atrauen i graviten

enginyers de cor i ànimes

ens erigim autodidactes de pensaments

creem un món a la nostre mida

on la resta que camina queda dins la llunyania

i l’oblit de pertànyer a un altre cos es difumina

fem ràfegues de foc

alliberant i liderant tot allò que ens fa forts

solidificant un camí fet de llambordes

amb la delicadesa d’un avui

dins la plenitud de l’edat i l’època

que poc a poc i sense saber ens teixeix

-         la vida, amor, i l’amor, no es una tonteria

Montse Pellicer Mateu

Certeses 2016

quina nit em porta a tu

quan cau el cel, el soroll, i crema l’ànima?

-         tinc la certesa de no desvetllar un demà

-         que acceleradament pica la porta

tinc la por de ser tant humana i engruna

ignorant de la meva estada

-         aferrissadament m’acullo a un present

-         assedegada de la màgia que ni tu coneixes

aquesta nit, però, sé que no hi ha foscor entre

la meva pell renovada, potser més vella

i la teva pell eixuta que asseca cada vetlla insomne

-         ara ja pot sortir el sol

-         perquè no hi ha més moment que el que descric

i demà, possiblement sigui aquest dibuix

fet de dits, marcant la geografia

Montse Pellicer Mateu

certeses 2016

T’espero com sempre, allà on tu saps, i com tu saps. T’he deixat fet el sopar el tens dins el microones, t’he comprat cervesa perquè et relaxis quan arribis a casa, i la música que t’agrada i ens agrada compartir quan estem junts. Recorda que dins el congelador hi ha gelat de xocolata del que m’agrada a mi, per cert, però en pots menjar, no m’enfadaré.

Una vegada hagis sopat, i relaxa’t, pren-te el teu temps,, i mira aquells programes de televisió que et fan riure que solen posar a TV3, i aquells vídeos del youtube que sols mirar abans d’anar a dormir.

Abans d’anar a dormir, no oblidis tancar la porta del menjador, el soroll del rellotge molesta molt, i em desperta cada matinada, saps que dormo malament des de fa molt temps, sobretot no t’oblidis de les teves pastilles, que ja tenim una edat i ens hem de cuidar.

Jo he estat tot el dia amunt i avall, sense fer res en concret, però no he parat, i ara que comença a fer aquesta caloreta que tant m’agrada he estat tota la tarda prenent el sol per posar-me ben morena com m’agrada a mi, saps que no sóc presumida, però ho sóc en les meves coses i manies particulars. Ja m’aniràs coneixent, et queda tota la vida, almenys la que em queda a mi.

He sortit a comprar per sopar, i per demà dinar, i com sempre, he estat parlant amb un munt de gent que em trobo durant el meu camí a casa, és inevitable, conec a moltíssima gent, i me l’estimo a tota, la veritat, és el que té viure en un poble des de ben petita, encara que a voltes he desitjat no viure en un poble, des de la llunyania sento i  sé d’on sóc, va bé això de marxar i prendre distància, les coses es veuen d’una altre manera. Com que tu venies tard i jo estava cansada he decidit anar a dormir, no sense abans fer el llit, no em puc posar a un llit sense fer, la veritat, una altre mania meva.

Un cop al llit he engegat el mòbil, i m’ha vingut la inspiració d’escriure un poema, quan em passa això no puc evitar escriure i escriure és com si algú em digués a l’oïda que haig de fer-ho, i sense voler brollen les paraules, són les coses de ser poeta o aprenent de poeta, de fet porto tota la vida aprenent a ser i fer de tot.

He escrit aquest meravellós poema que comença així:

t’enyoro amor

des de la distància i des de la proximitat

i ja no sé que fer ni dir, sinó comptar

i em descompto

i torno a començar, perquè l’inesperat arriba....

Hauràs d’obrir l’ordinador i llegir la resta, si en tens ganes, després he visualitzat aquells camps de flors grogues (no en sé el nom) i roselles que tant m’agraden i em fan feliç, i com t’he dit molts cops, cada cop que les veig m’emocionen però mai en tallaria una, perquè son belles, tant belles com el temps que passa al teu costat.

Bé suposo que et posaràs al llit sense fer soroll, sé que ets una persona que no fa soroll que estàs acostumada al silenci, que fa poc se t’ha trencat. I jo estaré dormida on sempre i com sempre, a un cantó del llit, amb pijama, i ben tapada somiant possiblement en que la vida és meravellosa.

Ahh, si us plau fes el favor de despertar-me, no siguis tant prudent.