quina nit em porta a tu

quan cau el cel, el soroll, i crema l’ànima?

-         tinc la certesa de no desvetllar un demà

-         que acceleradament pica la porta

tinc la por de ser tant humana i engruna

ignorant de la meva estada

-         aferrissadament m’acullo a un present

-         assedegada de la màgia que ni tu coneixes

aquesta nit, però, sé que no hi ha foscor entre

la meva pell renovada, potser més vella

i la teva pell eixuta que asseca cada vetlla insomne

-         ara ja pot sortir el sol

-         perquè no hi ha més moment que el que descric

i demà, possiblement sigui aquest dibuix

fet de dits, marcant la geografia

Montse Pellicer Mateu

certeses 2016