dimecres, 4 de maig de 2016

T’espero com sempre, allà on tu saps, i com tu saps. T’he deixat fet el sopar el tens dins el microones, t’he comprat cervesa perquè et relaxis quan arribis a casa, i la música que t’agrada i ens agrada compartir quan estem junts. Recorda que dins el congelador hi ha gelat de xocolata del que m’agrada a mi, per cert, però en pots menjar, no m’enfadaré.
Una vegada hagis sopat, i relaxa’t, pren-te el teu temps,, i mira aquells programes de televisió que et fan riure que solen posar a TV3, i aquells vídeos del youtube que sols mirar abans d’anar a dormir.
Abans d’anar a dormir, no oblidis tancar la porta del menjador, el soroll del rellotge molesta molt, i em desperta cada matinada, saps que dormo malament des de fa molt temps, sobretot no t’oblidis de les teves pastilles, que ja tenim una edat i ens hem de cuidar.
Jo he estat tot el dia amunt i avall, sense fer res en concret, però no he parat, i ara que comença a fer aquesta caloreta que tant m’agrada he estat tota la tarda prenent el sol per posar-me ben morena com m’agrada a mi, saps que no sóc presumida, però ho sóc en les meves coses i manies particulars. Ja m’aniràs coneixent, et queda tota la vida, almenys la que em queda a mi.
He sortit a comprar per sopar, i per demà dinar, i com sempre, he estat parlant amb un munt de gent que em trobo durant el meu camí a casa, és inevitable, conec a moltíssima gent, i me l’estimo a tota, la veritat, és el que té viure en un poble des de ben petita, encara que a voltes he desitjat no viure en un poble, des de la llunyania sento i  sé d’on sóc, va bé això de marxar i prendre distància, les coses es veuen d’una altre manera. Com que tu venies tard i jo estava cansada he decidit anar a dormir, no sense abans fer el llit, no em puc posar a un llit sense fer, la veritat, una altre mania meva.
Un cop al llit he engegat el mòbil, i m’ha vingut la inspiració d’escriure un poema, quan em passa això no puc evitar escriure i escriure és com si algú em digués a l’oïda que haig de fer-ho, i sense voler brollen les paraules, són les coses de ser poeta o aprenent de poeta, de fet porto tota la vida aprenent a ser i fer de tot.
He escrit aquest meravellós poema que comença així:
t’enyoro amor
des de la distància i des de la proximitat
i ja no sé que fer ni dir, sinó comptar
i em descompto
i torno a començar, perquè l’inesperat arriba....
Hauràs d’obrir l’ordinador i llegir la resta, si en tens ganes, després he visualitzat aquells camps de flors grogues (no en sé el nom) i roselles que tant m’agraden i em fan feliç, i com t’he dit molts cops, cada cop que les veig m’emocionen però mai en tallaria una, perquè son belles, tant belles com el temps que passa al teu costat.
Bé suposo que et posaràs al llit sense fer soroll, sé que ets una persona que no fa soroll que estàs acostumada al silenci, que fa poc se t’ha trencat. I jo estaré dormida on sempre i com sempre, a un cantó del llit, amb pijama, i ben tapada somiant possiblement en que la vida és meravellosa.

Ahh, si us plau fes el favor de despertar-me, no siguis tant prudent.





2 comentaris:

  1. pots perdonar que no tanqui la porta del menjador.....però que no et desperti....

    ResponElimina
    Respostes
    1. que no tanqui la porta és perdonable, però no despertar-me això nooo

      Elimina