diumenge, 7 de febrer de 2016


si demà obro les portes de casa meva
a aquest aire nou que s’escola entre les escletxes
tot deixa de ser un miratge
travesso innumerables deserts mancats d’oasis
puc recórrer llargues distàncies
sense que el meu cor es cansi de bategar
assedegada per abraçar-te a tu que no m’esperaves
ni tant sols jo t’esperava ni imaginava
les dunes canvien cada dia un paisatge sense nom
teixint camins equidistants traçats harmoniosament
podem viure en pols oposats per encaixar cada peça
encenent espelmes per retrobar-nos com llengües de foc
l’amor sols coneix un llenguatge
quan la nostre simple existència és efímera i ens omplim de futur
si demà obro la porta que he obert fa temps
durant el camí cada pedra es fondrà per fer-se gra de sorra
per arribar a tu amb poc equipatge per portar el teu
i si portes massa pes a sobre enderrocarem murs de formigó

i allò que no arriba,
i el pes s’ha fet invisible
i el desert està cobert de roses

Montse Pellicer Mateu

Imatge google




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada