diumenge, 27 de setembre del 2015

i sona el rèquiem d'una mort anunciada
el delicte ha estat ser jo mateixa,
la sentència l’oblit
no són les mentides, són les veritats
quan l'amor ha de ser generós i lliure
                                             pacient i suficient 
i repiquen les campanes dalt del campanar
el delicte ha estat estimar sense mesura
                                             res és suficient
i els murs s'han aixecat tant alts
que la mort acompanya la melodia d'un ésser estrany
                                              masses cuirasses per poder alliberar-se
                                              quan un vol seguir essent presoner de casa seva
sona el rèquiem
sota la llengua una dolça pastilla de somni
                                               sota el somni una desil·lusió
quantes vegades m'he tret la pell i quantes em quedaré sense?
                                               prenc un líquid espès dins la meva solitud
presonera de mi mateixa
vull dormir un somni etern per deixar de sentir i deixar passar els dies i les nits
                                               m'he abandonat tant que no puc tornar a casa
                                               m'he donat tant que ja no tinc aixopluc
en el camí he perdut els meus valors, la integritat, i a mi mateixa
ressona el rèquiem d'una ànima ferida
                                               mentre el meu país es fa lliure
i jo dins la cambra que reconec les decepcions s'acumulen 
ploro tant que no m'asseco 
                                                i aquest dolor que m'ha trencat
                                                cada dia és més intens
l'amor no és suficient, 
les paraules estan esberlades
el rellotge ja s'ha aturat a casa meva
                                               i el meu cos ja no es sosté
quan tantes vegades et disparen dins l'anima
que ferida s'esmicola
                                               el meu jo ha deixat de ser jo
                                               el meu dol és doble dol
ja més mal no puc rebre
quan el qui estimes ja no et vol
perquè la cuirassa li ha tancat el cor
                                               he fet cas omís a les advertències
                                               he baixat a l'abisme
                                               i no tinc corda per tornar a pujar
ara, vull dormir les nits i els dies
fins que l'ànima descansi
sobre un llit de pètals
                                                aquesta solitud es fa eterna
                                                perquè res era suficient
insòlitament mai he estat tant perfecte
                                                 el meu error retenir-te
                                                  quan havies de marxar
altres llits i altres cossos vindran
                                                 que t'acaronaran i no et voldran
i potser, potser un dia, quan miris enrere sabràs que la veritat absoluta no existeix
i que les mentides no eren mentides

                                                ara vola tant lliure com puguis
que jo em submergiré en el somni etern 
dins aquesta cambra de silencis
dins una casa que no és meva
                                                ja més mal no em podran fer
                                                per despertar de nou sobre la sorra del mar
rèquiem per una mort anunciada
qui ha guanyat no ho volia
                                                sols hem perdut nosaltres
                                                per no saber fer bé la jugada
on està la intel·ligència quan no serveix de res
racionalitzar el cor no és estimar

                                                ara aclucaré els ulls tant sola com vaig arribar

rèquiem per ser intensament intensa
per retenir lo impossible

rèquiem per no estimar-me
quan era jo la única que estimava sense cap tipus de condicions
                                                 sols sentir allò que jo donava

la única puta mentida ha estat estimar amb una protecció que no deixa veure
la única puta mentida ha estar la por a una nova vida
                                                 ara ja he tancat la porta
                                                 per adormir-me
                                                 somiant eternament

montse pellicer mateu

27/09/15

imatge google




1 comentari:

  1. Doncs no, mai, hem de donar tot per perdut i provocar el son etern. Sempre hi ha qui pot necessitar allò que a nosaltres ens sembla insignificant. Molt bon escrit, trist, però bo.

    Tu que escrius tan bé....seria una llàstima que no participés en el meu concurs... ;)

    ResponElimina