dimecres, 8 de juliol de 2015

8 juliol

jo  sols volia romandre dins la nostra bombolla, que era eterna
aquell món que junts construíem cada dia
on res importava sols nosaltres
i ens era premés ser com som, sense cap retret
pensant i creant un món futur on poder ser lliures,
jo sols volia i pensava que l’amor tot ho pot
però era això, jo sols volia, i no tu no volies,
ara desfeta entre cendres, intentaré replegar el que queda
jo sols volia ser la llum que t’has emportat que llueixes essent meva,
he obert els ulls per comprendre que la veritat fa mal
jo sols volia un camí nou davant l’horitzó que la vida ens regala
sé que no hi hauran més vides, ni més sortides de sol
i que errar és tant humà pel qui estima
jo sols volia ser el que tu volies, i no sóc sinó jo tan imperfecte com veus,
els meus ulls parlen i desprenen gotes de vidre
el meu horitzó s’ha fet tant gran que l’univers es tot meu
les meves cendres sobrevolen el teu mur
cada onatge et recordarà les tardes d’estiu, d’hivern, de primaveres i tardor
que han sentit el meu cos tant a prop com si fos el teu
i els teu ulls em cercaran, quan jo ja no sigui sols que una espurna
que s’ha endinsat en el més profund de tu
per no marxar mai més,
amb el temps les absències es fan esfereïdores
jo estic tocada fa tant de temps que l’oblit es farà tant etern com el món
la bombolla del nostre món viatja sola en busca de donar aixopluc
a dos ànimes perdudes altre cop en el temps i espai infinit
-diguem que quan els teus llavis han tocat els meus no els coneixies
i que quan vas arribars al meu port no estaves a casa-
caminarem junts amb l’esperança d’arribar a la perfecció dels esperits
-agafa’m la mà que demà és tot un repte-

montse pellicer mateu

8/07/15
imatge google




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada