dimarts, 17 de juny de 2014



Posa’m una venda als ulls, perquè els sentits siguin sols sentits i la vista no m’enganyi el gust, el tacte i els sabors que jeuen davant meu, dolços, saltats, amargs i àcids. Diuen que quan no hi veiem els altres sentits s’aguditzen i es desenvolupen més, així que juguem al joc dels sentits.
He encés la llar de foc,  espelmes d’aromes, he llençat sobre el terra els pètals de rosa vermell, He comprat vi, -que a mi no m’agrada gens- però té el color vermell que m’agrada, i es espès,  -suposo que deu ser mostra de qualitat- i he agafat dos copes de vidre que guardava a la vitrina del menjador- aquelles que mai treus per si es trenquen, i sols serveixen per acumular pols.
M’he arreglat una mica, - sempre porto xandall, i sabatilles d’estar per casa, ho sé semblo una àvia, però m’agrada- així que obert l’armari, i he triat un vestit negre de tirants – menys mal que fa calor amb la llar de foc encesa-, m’he posat mitges negres i sabates de taló, agraint no haver de caminar – no camino massa bé amb talons.
I sí m’he pintat i pentinat – cosa estranya, perquè no em pentino mai, perquè no en sé prou i deixo que se’m facin nusos al cabell, per quan me’l rento m’arranco de tant estirar amb la pinta-
Ja està tot preparat, per sopar és clar he cuinat una bona amanida i una cassoleta de peix – quina matada, Déu meu!, però l’ocasió s’ho val, crec jo.
I tot a punt per començar, quan entres a casa estressat, fred, i parlant pel mòbil, quan en aquest mateix moment sona el telèfon, - la meva mare que no es troba massa bé, que la portem al metge-
I jo vestida, preparada, sols tinc ganes de plorar, tot parat després d’haver llegit 50 ombres de Grey, d’haver  llegit tants de relats!! I ens mirem, i pujo corrents a posar-me el xandall, treure’m les mitges, treure’m les sabates, despintar-me, i sortir corrent per agafar el cotxe i recollir a la meva mare.
Quan arribem a casa seva, ja estava millor, era un susto, així que tornem a casa, jo ferida, el sopar fred, la roba sobre la cadira de la cambra, les espelmes apagades, la llar de foc ja no escalfa, i el vi s’ha evaporat. I jo que volia complaure’t, seduir-te, i regalar-te una nit, em trobo a casa amb el sentiment d’haver perdut una oportunitat, quan tu m’agafes del coll, m’atraus cap a tu i em beses els llavis.
No em cal, ni vestit, ni mitges, ni sabates de taló, sols em cals tu....



MONTSE PELLICER MATEU
IMATGE GOOGLE


4 comentaris:

  1. Quan desitges una cosa no ens cal amanir-ho massa, encara que de tant en tant posar-hi tota la parsimònia fa pujar la intemsitat dels sentits.

    ResponElimina
  2. tens raó, no cal amanir massa les coses

    ResponElimina