dimarts, 4 de febrer del 2014



un instant
silenci sense pausa,
amb un únic so
respiro l’alè sobre el vidre de la finestra,
amb el gust a gelabror
espirant l’olor a suat que desprèn la teva camisa,
per rememorar-te
mentre la recargolo i abraço
aclucant els ulls
sospirant els records,
desitjant que no transcorri el temps
per fer meu un moment de solitud
i aferrar-me
un cop més sota el teu aixopluc
quan em sento petita,
i necessito sentir que sóc gran
enmig d’un univers
que m’engoleix l’ànima

montse pellicer mateu



3 comentaris:

  1. Arribo al teu blog i resto embadalit, passejant a poc a poc, silent, entre tanta bellesa, sensacions, sentiments...
    Amb el teu permís, aniré tornant per fruir-ho paladejant cada mot.

    ResponElimina
  2. Amb l'alè que deixes al vidre podries escriure un nom. Les lletres s'esfumaran després d'aquests instant de silenci i enyorament.
    Fita

    ResponElimina
  3. És un poema molt bo, em mig d' un univers que m' engoleix l' ànima. Quina frase més tendra. Meravellosa. Assaboresc cada paraula que em fa il.lusió. Un gran salut Rafael Molero

    ResponElimina