dilluns, 18 d’agost de 2014




estàs al sol
a l’aixopluc del temps
no sents ni fred ni calor,
no sents res,
no pots copsar la brisa del mar
que t’arriba sobre el teu descans,
-quant temps fa que t’enyoro?
avui fas anys,
segueixes fent anys,
durant el dia el temps s’atura un moment
per sentir-te,
cada dia estàs més lluny
tinc por d’oblidar-te
perquè gairebé ja no recordo la teva veu,
em sona llunyana,
molt llunyana,
i no la puc escoltar,
i t’escric per fer-te immortal,
perquè cada paraula es per rememorar-te
però no sents, una pedra ens separa
un mur de pedres
un silenci sobre silenci
i  ja no t’arriba la brisa del mar
ni les cançons que estimaves,
perquè ja no sents ni fred ni calor
mentre em quedin mots
jo en dibuixaré i inventaré per a tu
i posaré  un tango per ballar,
ara tanco els ulls per sentir
les teves mans agafant la meva cintura
mentre sona Carlos Gardel
-por una cabeza de un noble potrillo...-
i dansem sols
és com un xiuxiueig entre tu i jo,
i quan acaba la cançó
romanc sola
amb la total certesa que l’he ballat amb tu

montse pellicer mateu
18-08-14


1 comentari:

  1. És molt elegant i formós, este poema, està molt bé, m' ha encantat... enhorabona, Montse. Escrius molt bé... Un gran salut de Rafael Molero

    ResponElimina